L’interessant de les consultes és que han canviat el paradigma instal·lat des de la Transició segons el qual la política la fan els polítics i el poble, a votar. Ara resulta que el poble, sobirà, ha decidit que vol que la independència estigui al centre del debat. És que no toca, diuen els polítics. Però ja tenim la independència al Parlament. Per què resulta tan incòmoda? Perquè fa definir-se. Perquè s’ha evidenciat un preciós bloc espanyolista format per PSC-PP-C’s, qui ho havia de dir. Perquè ICV no es defineix ni amb aquestes. I perquè CiU, irritada, llença pels aires la baralla i diu que la partida és tramposa.
Jo no sé quin grau de seguiment fa la gent sobre el Parlament, si se’l miren o només en recullen els ecos. Tant li fa. Sigui com sigui, tothom sap que CiU continua sent el que sempre ha estat: el partit majoritari d’una certa Catalunya però el partit poruc, prudent i pactista, les tres “p” bàsiques del catalanisme conservador. Van anar, alegres, els líders a votar quan el vot era testimonial i simbòlic, però quan se’ls va demanar que acceptessin posar en marxa el procés que (en el moment oportú) durà a la independència, han dit el que diuen sempre: ai, que pendrem mal!
Però algun dia ens hi hem de posar, dic jo. I no era mala idea fer-ho ara, quan l’onada de la convicció independentista està en el punt més alt (fins al moment) i la gent, il·lusionada, volia un gest, un signe, un indici de traducció política concreta del moviment que és viu al carrer. Els espanyolistes (vull dir els qui treballen perquè Catalunya no sigui mai independent) han minimitzat les consultes. I els parlamentaris de l’abstenció s’han arronsat davant la possibilitat de fer efectiu el projecte.
Sàpiga CiU que ha assumit una responsabilitat. L’abstenció no és mai gratuïta: és fugir d’estudi, sí, però amb conseqüències. Ho atura tot, ho envia a un futur sense data. Hi ha molt vot independentista a les arques del senyor Artur Mas i avui està enfadat, decebut i, qui sap, penedit.