Un dels mites fundacionals de l'Espanya de la Transició era la possibilitat de construir un projecte comú a l'Estat on catalans, bascos i gallecs s'hi trobessin còmodes i poguessin desenvolupar les seves potencialitats culturals, polítiques i econòmiques en un entorn de cooperació i harmonia.

A Catalunya fa temps que sembla una broma de mal gust, però per a la majoria d'espanyols, el marc de convivència de La-Constitución-Que-Nos-Dimos-Entre-Todos encara és un referent vigent i un bé a preservar. Les diverses regions de l'Estat gaudeixen d'un nivells d'autogovern mai vistos i només la seva voracitat egoïsta i identitària explica la demanda insaciable d'independència. Aquest és el relat hegemònic a la política, als mitjans, als opinadors, etcètera.

També aquí hi havia un sector important de la societat que havia apostat –a través dels dos partits principals des de la recuperació de l'autonomia– per trobar un encaix en una Espanya imperfecta però millor que l'Estat franquista. Es van fer intents honestos i ben treballats per aconseguir-lo, l'últim dels quals va ser l'Estatut maragallià, que havia de resoldre el tema durant generacions.

El somni es va esquerdar amb la sentència de l'Estatut, i es va ensorrar definitivament a partir de l'1 d'octubre de 2017. L'actuació policial d'aquell dia, el discurs del rei del dia 3, i la repressió omnidireccional desfermada d'aleshores ençà canviaren les relacions entre Catalunya i Espanya per sempre més. 

Les possibilitats d'un projecte en comú entre Catalunya i Espanya han desaparegut per complet. Cap proposta dirigida a trobar un encaix democràtic de Catalunya dins l'Estat espanyol no tornarà a ser majoritari. Han caigut totes les màscares i ara tothom –unionistes i independentistes– tenen clar que Catalunya forma part de l'Estat espanyol només per la força imposada, per la repressió desfermada i pels escarments aplicats a través dels judicis a activistes socials i a líders polítics.

La separació és inevitable i es produirà quan la repressió perdi eficàcia. De moment, en el curt termini, la coacció funciona i afebleix el moviment. Les diferències entre els partits independentistes, la desorientació de les bases, la manca d'una nova estratègia, són resultat directe de la repressió.

Més d'hora que tard, però, la repressió esdevé insostenible. En tots els processos d'independència no pactada, hi ha un punt d'inflexió en que el cost de la repressió es fa més elevat que el de la negociació. Quan la permanència és basa només en la coacció, el cost polític, social, econòmic i de reputació acaba per fet trontollar les bases mateixes de l'Estat i l'obliga a establir negociacions per evitar mal majors. Va passar a la Índia, a Irlanda, a Cubà, a Algèria i molts altres indrets.

En el cas espanyol, però, hom ha comprovat que l'Estat està disposat a pagar un preu altíssim. Una de les missions de l'independentisme és esbrinar quin preu és l'insostenible per a Espanya, i haurà d'anar a buscar-lo. És una feina solitària, car un dels aprenentatges dels fets d'octubre és que no hi haurà cap ajuda externa, cap simpatia, cap socors.

L'escàndol d'unes acusacions falses de la Fiscalia per delictes inexistents, elaborades de forma barroera –tot citant morts com a testimonis, errant noms, llocs i circumstàncies, i ensorrant la dignitat de la carrera judicial– segurament serà esmenat d'aquí a molts anys per instàncies europees, però hem de comprendre que és l'únic element favorable que podrem trobar a Europa.

El món ens mira però no s'immuta davant les vulneracions democràtiques a Espanya. El món tolera el totalitarisme xinès per conveniència econòmica, i fa la vista grossa a buidatge de contingut de la democràcia turca perquè li fa de gendarme davant les migracions. És evident que també està disposat a mirar cap a una altra banda en el cas català per evitar qualsevol element que pugui posar en perill la feble recuperació econòmica. 

En resum, l'independentisme ha de fer la feina sense complicitats, sense cap suport. Una feina que consisteix a encarir el cost de mantenir Catalunya engabiada. De maneres d'aconseguir-ho, n'hi ha un munt, a tots els nivells. Només cal un lideratge clar que marqui el camí i una majoria disposada a fer el que calgui, pacíficament i democràtica. El primer pas? Superar el 50% dels vots en les properes convocatòries electorals.