El nostre diccionari normatiu, el de l’IEC, descriu l’enginy com a “esperit d’invenció, habilitat, aptesa, a trobar els mitjans d’aconseguir o d’executar alguna cosa”. No hi ha dubte que en aquest país l’enginy hi és i que la creativitat,  la imaginació, el disseny, la moda, han donat noms remarcables a nivell internacional, al llarg de la història. Però no és pas als Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o als dissenyadors de moda actuals, entre altres, a qui em volia referir, sinó a l’enginy popular, a la imaginació anònima, al sentit de l’humor col·lectiu que s’expressa sense tabús i amb una capacitat extraordinària de resposta a la immediatesa. Parlo dels acudits gràfics, correus electrònics, muntatges fotogràfics i tota mena d’inventiva popular com a posicionament capaç de crear complicitats instantànies, davant l’actual procés polític que vivim al Principat.

Sempre he quedat meravellat de la facilitat i la rapidesa amb què, ara amb l’ajut de les noves tecnologies, just acabat de succeir un esdeveniment ja en tenim la resposta creativa circulant per la xarxa i com, en un tres i no res, la mateixa resposta t’arriba de tots els confins del país. La societat nacionalment i civilment conscienciada està configurant un veritable país en xarxa que, en segons quins moments, pot ser d’una ajuda i d’una eficàcia extraordinària, tot i que millor que ara no ens avancem als esdeveniments. M’he trobat com, en qüestió d’hores, m’arriba el mateix muntatge gràfic, generalment enginyós i divertit –malgrat que hi ha de tot, lògicament- des de Tarragona, Barcelona, Perpinyà, Alacant,  Eivissa, Lleida, Mallorca o de qualsevol altre lloc de la geografia nacional. Em passa sovint i sé del cert que bona part dels que m’envien el mateix no es coneixen entre ells. Segur que a tots ens ha passat, per exemple aquest Nadal, per cap d’any (2014!), per reis (amb l’estel com a guia), quan hem començat a rebre el mateix missatge de felicitació, reivindicatiu, humorístic, amable, però sempre enginyós, per part d’amistats diverses.

La proximitat de l’11 de setembre, la Via Catalana, el referèndum, la pregunta, la independència, la reacció espanyola, són temes habituals, al costat de personatges de la vida espanyola com ara tots i cadascun dels membres de la casa reial, Rajoy i, sobretot, Wert, un ministre amb el cognom del qual s’han fet coses enginyoses, com en relació al vermut, el color verd, el partit contra Cap Verd, etc. Una de les coses que més em va fascinar és que, amb prou feines dues hores després d’haver-se fet pública la pregunta, ja circulaven tot de solucions possibles, en forma de pregunta doble, totes divertides i alguna d’elles amb un punt de picant i tot... Lògicament, algú desconegut, o potser no tant, ha vist què passava, ha tingut la idea i la posada en circulació d’immediat, penjant-la a la xarxa, on ja ha esdevingut patrimoni de tots. En fi, confio que l’enginy que tenim ara, sense estat, continuï sent igualment viu quan ja en disposem. I, sobretot, que sapiguem treure profit de la nostra força civil a la xarxa. Estic convençut que així serà. Ja escrivia, de l’exili estant, Josep Ferrater i Mora que la ironia era una de les formes de la vida catalana, un tret nacional, doncs. Que duri...