El 20 de setembre és una altra de les dates històriques que els catalans ens hem entestat en provocar darrerament. L’assalt de l’Estat espanyol (de l’administració de l’Estat si es vol) és una de les vergonyes més grans de la democràcia occidental. Les democràcies constitucionals, com havia estat l’espanyola, tenen els seus sistemes de control i han de poder defensar la seva normalitat institucional. Altra cosa és enfrontar-se a una part de la seva ciutadania. Tornem a estar amb la Ciutadella de Barcelona apuntant els canons cap el Born. Ras i curt. 

Hi ha moltes paraules que sovint amb l’ús perden el sentit primigeni. Per una banda, violència: l’Estat ha actuat per la força, violentant i tensionant l’estructura institucional catalana. Escorcolls sense ordres judicials, detencions, amenaces i passar-se el seu propi sistema de garanties pel clatell. Per altra banda, equidistància o equidistant. Vol dir estar a la mateixa distància d’un punt i d’un altre. Això en política, terreny de grisos, sempre ha estat molt complicat. I en una qüestió quasi binària com el procés independentista català no hi ha temps per tocar el violí. I a Catalunya tenim molts quartets de corda pel que sembla. 

Ara ja no hi pot haver equidistància. El procés independentista català, com molts ho entenem de fa temps, és una batalla política que, basant-se en la dialèctica entre sobiranies, pivota sobre el dret de les persones a determinar-se com a grup. Vaja, és la cosa més vella en política. Qui som, què fem i on és casa nostra: els nostres modestos somnis. 

La resposta aquest dimecres ha estat a les places, als ajuntaments, al carrer. Allà on encara no ens poden parar. Ens han assaltat i hem respost amb serenor, cartells i cançons de La Trinca. El món ens mira i no entén res. L’hora és greu i cada català hem d’estar al lloc que toqui. És que la Guàrdia Civil anava sense ordres judicials. No sóc advocat però ens atropellen els drets. Doncs 16 detinguts, 23 investigats i 41 escorcolls és un balanç lamentable i gens esperançador pels que algun cop han cregut en reformar Espanya. Avui toca començar de nou.

Votar és més que mai un deure. No només un deure cívic o democràtic. Passem de l’èpica a l’element més pragmàtic de l’ésser humà: què vols fer? No només on vols passar les vacances o què farem per sopar. És una qüestió de responsabilitat. En aquest moment viure és un acte política més que mai. 

En aquest context, quan estem a la Unió Europea, el 2017, sent valedors de Drets Humans i de progressos socials, els catalans hem de fer-ho millor que mai. Ja sé que sembla absurd, que no hem de demostrar res. Però la nostra batalla és la de la raó, tan serena com contundent. Per això, ara menys que mai, no es pot ser equidistant. Perquè això equivaldria a ser espectador de la violència. I enfront de la violència només pots fer que aturar-la o sumar-t’hi. Ho pararem.