De molt de temps ençà, l'editor ha tingut la inquietud i el plaer d'estar molt a prop del saber perquè era conscient que la seva missió era fer-lo arribar a la ciutadania. Es fixaven en els petits gestos, en l'experiència de les persones que es dedicaven a pensar, i deixaven impresos els esdeveniments socials i històrics. En definitiva, eren i són els transmissors de la informació de qualitat.

Aquesta cura per l'edició ha arribat a ser un model de negoci que la mateixa societat demana per comunicar, transmetre i compartir el saber en general. La seva etimologia ens ho diu: segons el nostre estimat i admirat Joan Coromines, edició és un derivat de «ēdĕre », «treure a fora», «donar llum».

La carència de llibres sobre les diverses branques de la disciplina musical - història, assajos, diccionaris, biografies, mètodes d'aprenentatge, estudis d'interpretació, memòries, monografies, i podríem fer una llista força llarga- ens fa pensar que els editors en llengua catalana no han prestat prou atenció a la producció musical. La conseqüència és greu: el gruix del coneixement musical en llengua catalana no arriba al conjunt de la societat.

No ens posarem a enumerar les dificultats econòmiques perquè ja les coneixem, especialment en aquesta darrera dècada que la crisi econòmica ha irromput amb violència i ha estripat els febles tramats culturals que s'havien aconseguit, després de la dictadura, gràcies la voluntat, l'energia i l'ardidesa d'uns pocs.

Què ha fet perdre la credibilitat de l'editor de llibres de música? A ningú no li ha interessat editar en català la biografia que Richard Wagner va fer de Ludwig van Beethoven? No hi ha lectors interessats en les entendridores cartes que es van enviar els germans Mendelssohn? Per què no hi ha una biblioteca musical catalana amb els títols més imprescindibles del patrimoni musical europeu? Dit d’una altra manera, on està l'equilibri en aquesta pràctica tan poc ètica d'ignorar el saber musical?

Sabem que no són menors les dificultats que comporta l'edició de llibres de música. Per una banda, exigeix que l'editor sàpiga fer molt bé la seva feina i, per l'altra, ha de tenir coneixements musicals que li permetin discriminar la qualitat d'un bon text musical. Moltes generacions de músics catalans s'han format en llengua castellana i, en conseqüència, han fet una producció musical en castellà. El problema que s'amaga al darrere d'aquesta carència és que hi ha generacions que hem après el nostre ofici amb literatura musical en castellà i hem saltat a la producció de gran qualitat en llengua anglesa. És envejable la tasca editorial de llibres de música que s'ha fet en els països anglosaxons.

Si abans he parlat de «problema», ara ja parlo de «perill». Per un cantó, tenim les dificultats que suposa preparar editors de música en llengua catalana (de qui aprendran?) i per l'altra, el buit esfereïdor de coneixement d'obres cabdals del corpus musical, per exemple, del continent europeu. Això repercuteix molt negativament en la formació dels professionals de la música del nostre país.

Conèixer, aprendre, saber, gaudir i compartir la música és un dret. I és un repte de tota societat sostenir amb força els drets de les persones. Ningú no pot pretendre que les polítiques deixin de banda les disciplines artístiques i no podem permetre que s'enfonsin en el pou de la ignorància. Si tothom reconeix que la música s'ha incorporat a la vida de molta gent mitjançant cançons o simfonies que els recorda i els fa reviure moments molt importants de les seves vides, perquè els llibres de música en llengua catalana han patit una discriminació que clama al cel?

Molts pensem que és l'editor qui ha de crear els ponts per traslladar a la societat tot aquest flux emocional i de coneixement que ens aporta la música. L'editor no en pot estar absent, de cap manera, d'aquesta justa petició. Els editors catalans no s'estimen la música?