La meva dona és de Formentera, del Cap de Barbaria, allà on sembla que s’hagi d’acabar el món i al final hi ha un far. Va venir a estudiar a Barcelona amb 18 anys i s’hi va quedar, culpa meva. Viu aquí, però políticament ha volgut continuar sent d’allà, i per tant és allà on està empadronada i on vota (per cert, sapigueu que Formentera és l’única illa on no mana el PP sinó una força política local progressista i compromesa amb la nostra cultura que es diu Gent x Formentera). La qüestió és que ella segueix de prop tot això del procés cap a l’estat propi i l’altre dia, xerrant a la cuina mentre fèiem el sopar dels nanos, va sentenciar: “Després de la independència ens deixareu penjats”. Va continuar fent feina i jo em vaig començar a fer a sobre aquest article.

Sincerament, crec que a curt termini la independència del Principat serà un mal negoci per al País Valencià i les Illes, que es quedaran sols davant del nacionalisme espanyol. No m’imagino que la reacció de l’Estat a la pèrdua de Catalunya sigui introduir més dosis de reconeixement del pluralisme lingüístic i cultural a la Constitució. El poc que hem aconseguit en aquests 30 anys ha estat perquè Catalunya estava dins. Amb Catalunya fora, l’Estat no se sentirà ja obligat a res. Via lliure per acabar d’aplanar-ho tot. O almenys per intentar-ho.

Que el País Valencià i les Illes resisteixin l’embat dependrà sobretot de la seva fortalesa interna, de la capacitat de valencians i illencs d’organitzar-se i plantar cara. Penso en Compromís, i en Escola Valenciana, i en Acció Cultural del País Valencià, i en el PSM, i en l’Obra Cultural Balear, i en Gent x Formentera. I en tanta i tanta gent que manté encesa la flama i que sens dubte ho continuarà fent. Necessitaran més intel·ligència política que mai, i més generositat que mai, i més imaginació que mai, perquè tindran al davant un nacionalisme ferit i no serà gens fàcil fer-hi front.

I el nou Estat català, què farà? Ningú no és capaç de respondre aquesta pregunta del cert. Fa uns dies els amics d’Esquerra Republicana em van convidar a participar en una jornada de treball sobre l’encaix de la qüestió dels Països Catalans en el procés actual. Hi vaig defensar dues coses concretes i vaig manifestar una convicció. Les dues coses concretes: primera, que la Constitució del futur estat estableixi explícitament els límits territorials del fet lingüístic i cultural català, és a dir que deixi clar que les fronteres estatals no coincideixen amb les nacionals; i segona, que en el futur estat català es desplegui amb tota la força un ministeri equivalent al Ministeri de la Francofonia de l’Estat francès, encarregat de promoure la llengua i la cultura catalanes fora de les fronteres del Principat.

Deia, però, que aquell dia també vaig manifestar una convicció, i és la següent: si el nou Estat català acaba esdevenint un èxit des del punt de vista econòmic i de la qualitat democràtica, i això ho sabrem al cap de cinc o deu anys, no tinc cap mena de dubte que les societats valenciana i balear, incloent els sectors fins ara més indiferents, giraran la mirada cap al Principat i començarà un procés d’acostament irreversible. Aquest és, crec, el gran servei que els principatins podem fer a la causa dels Països Catalans: demostrar que és possible fer-ho molt millor que l’Estat espanyol, construir un projecte atractiu de progrés i llibertat. Un projecte al qual valgui la pena sumar-s’hi. La resta caurà pel seu propi pes.