Sembla un dimecres més d’una setmana qualsevol, però no ho és. A primera hora discutim amb els companys com ens organitzem. Uns aniran al carrer Sant Agustí, a Gràcia, per aturar el desnonament d’un veí a mans d’un fons voltor. A altres ens tocarà protestar contra l’expulsió de 200 persones a la Sagrera, promoguda pel govern de la ciutat.
De camí cap a l’assentament, no puc evitar que m’assaltin flaixos de 2008 o 2010. Records de quan governaven Rajoy, Trias o Mas. En la darrera dècada hi ha hagut conflictivitat, sí, però ara és diferent. Tot s’assembla massa a aquells anys en què governava la dreta. Però no governa la dreta, no?
Certes coses fan dubtar de l’autèntica orientació del govern de Collboni. La inacció en habitatge n’és una. També la deriva sancionadora contra els més vulnerables. Però la més sagnant, i alhora més reveladora, és la seva manera d’entendre el sensellarisme.
Quan s’aborda el sensellarisme hi ha dues mirades. Es pot entendre com un problema a eliminar, una distorsió de l’espai públic que cal fer desaparèixer perquè incomoda. És la mirada de la dreta i de l’extrema dreta, una lògica higienista. O es pot assumir que darrere una persona sense llar hi ha una fallida social, i que només amb recursos, habitatge i reducció de la desigualtat es pot revertir. Aquesta és la mirada de l’esquerra.
Cap a on s’inclina el govern de la ciutat? Després de desnonar 200 persones sense cap alternativa, costa tenir dubtes. I no és un fet aïllat. Fa uns mesos va passar el mateix a Vallcarca. També es repeteix en petits assentaments arreu de Barcelona.
Cal dir que Barcelona i Badalona no són el mateix. Ni en teixit social, ni en xarxa de serveis, ni en la feina de les entitats i professionals. A Barcelona hi ha un sistema més robust, una tradició d’intervenció social molt més desenvolupada i més serveis. Però quan l’ordre política és la mateixa, el resultat acaba sent massa semblant. I el que estem veient recorda massa el que fa l’alcalde de Xavier García Albiol.
Més enllà del debat ideològic, hi ha una qüestió de resultats. Aquesta persecució de la pobresa no resol res. On han d’anar aquestes persones? Què se n’espera? Que desapareguin? Evidentment que no. Les persones expulsades tornen a dormir al ras. I així el problema es desplaça i creix. A Barcelona, el sensellarisme ha augmentat un 43% en els darrers dos anys. Mentrestant, el pressupost destinat a aquest àmbit s’ha mantingut congelat. La relació és difícil d’ignorar.
Passa una cosa semblant amb les sancions. Collboni pacta amb la dreta, Junts, i amb ERC, sí, també amb ERC, l’augment de multes a persones que pixen al carrer, mentre es desmunta la política de lavabos públics impulsada per Barcelona en Comú. Una altra vegada, el vincle és evident. Però es prefereix no veure’l.
Sentia aquests dies a Xavier García Albiol dir que era injusta la campanya que rep pels desnonaments de persones sense llar, en comparació amb Collboni, que fa exactament el mateix. Potser és de les poques vegades que hi estic d’acord. No perquè la seva fama no sigui merescuda, sinó perquè el PSC continua projectant una imatge de partit progressista a Barcelona mentre aplica polítiques que s’hi assemblen massa.
No és un dimecres qualsevol. Ho penso mentre veig un jove repartidor de Glovo, que vivia a l’assentament de la Sagrera, sortir a treballar. Avui ha perdut la seva llar, però no es pot permetre deixar de treballar. És difícil no pensar en la gent treballadora desnonada durant la crisi econòmica. Impossible no recordar governs sense humanitat, durs amb els més vulnerables i indulgents amb els poderosos. Avui, 200 veïns i veïnes han perdut la seva llar. I ho ha promogut un partit que es diu progressista.