La doctrina Mas-Collell està canviant el país, molt més del que ens pensem. Per primer cop en la nostra història democràtica, els diners públics s’encongeixen. Per primera vegada manen més les tisores que la menjadora. “S’estan carregant l’obra de molts anys,” em comentava un amic l’altre dia. I és veritat. El que no sabem encara és si això és millor o pitjor.

Fins ara la mida importava, i molt. Des que vam recuperar la democràcia als ajuntaments, i des que es va crear l’administració de la Generalitat, tot havia de créixer. Es reclamaven traspassos i competències, que volia dir treballadors i, si més no sobre el paper, més recursos. Ens semblava positiu, gairebé d’ofici, que tinguéssim més personal que els altres, més metges i mestres i policies per metre quadrat que ningú. Catalunya era (i encara és), el territori amb menys funcionaris per barba de l’estat. Calia recuperar el temps perdut, l’estat perdut, els empleats perduts.

A més, el poder es mesurava en salaris; el conseller de sanitat era molt més important que el de cultura, perquè tenia més partides però sobretot més tropa a sou. A partir d’una tradició francòfona, o potser llatina, la pedra angular de la política era el clientelisme. Pesava més aquell que més gent podia col·locar, el que es teixia una xarxa més àmplia de fidelitats i favors deguts, gràcies als vasos comunicants entre gent afí o amiga i càrrecs públics.

Ara ha desembarcat al govern català un savi de formació anglòfona amb ganes de carregar-se tot això. D’entrada cal veure si se’n surt. De moment, l’han ajudat els resultats electorals, perquè el partit que de llarg havia col·locat més gent a les institucions, el PSC, s’ha clavat una castanya que li farà perdre tots els antics bastions de poder –poder entès a la manera llatina, la de farcir els despatxos de militants. Només caldrà que els nous amos resisteixin la temptació de fer el mateix. Abans d’aprimar-se, és bo aprofitar les pèrdues sobtades de pes i mantenir-se a ratlla.

L’aposta no és del tot forassenyada, i probablement calia fer alguna cosa amb urgència, abans de tenir un cos d’administració obès i calcificat. Ho reclamava l’economia i també el sentit comú. En tot cas, fins ara s’ha abordat la part fàcil, que és la que afecta eventuals i càrrecs diversos, però no s’ha tocat l’escalafó funcionarial, que genera no poca despesa i fossilització. Molts comencen a pensar que paguen justos per pecadors; és la imatge aquella que mentre la noia jove que treia les castanyes del foc va al carrer o es veu el sou reduït a la meitat, el que té la vida assegurada i es dedica a fer burilles no s’immuta el més mínim.

Un altre problema, que també m’apuntava l’amic del principi, és que no estem sols a Espanya. L’esforç que fa Catalunya, Unió Europea dixit, és exemplar i molt més sever que a la resta de l’estat, mani el PSOE o mani el PP. Pot passar que, tot pagant les factures espanyoles, estrenyent-nos el cinturó, els diners que estalviem amb la suor dels nostres estalvis se'ls gastin a una altra banda amb alegria meridional. Ben cert que la recepta Mas-Collell, dura i amarga, pot ser convenient; però li hauríem de recordar al conseller i amic que no som estat, i que aleshores el que estem fent s’assembla molt a fer el passerell. No sigui que ens la tallem i algú altre se’ns la quedi. Encara més. La cosa pública, vull dir.