Ens veiem al bar

No és pel menjar. Perquè molts cops hi van sense gana. Tampoc pel lloc. Molts dies depèn de com s’han llevat. I si un està tancat, doncs anem a l’altre. És el ritual, el costum, és la tradició a molts pobles d’anar al bar a esmorzar. Són les converses amb els mateixos de sempre, però amb qui sempre et tens alguna cosa a dir. Encara que sigui parlar del temps. El soroll, els riures, llegir el diari mentre escoltes la xerrada del costat. Entre la discussió i la picaresca, al bar de poble hi ha a qui li passen les hores sense saber-ho. Són les historietes de bar, el m’han dit mentre esmorzàvem, la trobada amb una barreja generacional que a pocs llocs es dona, i el refugi d’aquells que volen escapar de la soledat.

La cassola, l’entrepà o el tallat. Menja el que vulguis. Allà ningú s’estranya que el del costat comenci la jornada amb un plat de cap i pota fins a dalt. Allà tothom pregunta què li ha passat a aquest que fa dos dies que no el veiem. Li podem dir de forquilla, de plat o de calent. O simplement esmorzar. El del poble. Perquè quan la mateixa fórmula l’intentes imaginar a la ciutat, no funciona. Amb l’excepció de quatre bars de barri que exerceixen la resistència. I amb alguns joves que ho practiquen més per evitar que es perdi la tradició que no pas per la necessitat energètica que li requereixen les vuit hores davant l’ordinador. A la ciutat, els que esmorzen de forquilla són els rars. I els que es gasten 10 euros per un smoothie i una torrada amb alvocat, la majoria.

El brunch, el barber shop, la modernor que ha ocupat la majoria de locals del centre de Barcelona. La presa de pèl conscient que adorna i encareix el fet d’esmorzar o de tallar-se els cabells. El no reconèixer el barri on havies viscut i veure com tot plegat s’ha convertit en un parc temàtic difícil de revertir. Perquè el mal ja està fet. Recentment, s’ha posat en marxa l’aplicació EmorzApp. L’eina tecnològica que permet identificar ràpidament on fan els millors esmorzars de forquilla. Una joia si ho vols fer a la ciutat, on resulta missió impossible. No tan útil per a la Catalunya rural, on qui més qui menys coneix on fan el millor cap i pota del poble. On hi ha el xup-xup, en tots els sentits.

Els seus impulsors, més enllà de localitzar fins a 2.000 restaurants, també reivindiquen l’esmorzar de forquilla com l’essència de la cuina catalana, d’aquesta que ens n’omplim la boca mentre demanem que ens portin menjar exòtic a la porta de casa. L’essència que s’ha perdut als locals del centre. L’autenticitat que tampoc ja trobem en molts mercats, on les degustacions d’ostra francesa i les paperines de pernil suat també han colonitzat l’espai. Potser és que la restauració s’ha venut al turisme. O potser el turista també agrairia poder tastar la nostra gastronomia en lloc de prendre el mateix cafè macchiato que a qualsevol altra ciutat europea. Potser ja no hi ha res a fer. O potser el que hem de fer és anar més als bars de poble, on hi és l’essència, on hi ha el rovell de l’ou.