El nus a la gola

El neguit del no saber què passarà. L’ànsia per no poder controlar-ho tot. El què serà de mi. Si podré pagar el lloguer o marxar de vacances. Si això és el que m’imaginava del meu futur si és que algun dia me’l vaig arribar a imaginar. Saltant de projecte en projecte, d’un programa a l’altre. Al límit entre la inestabilitat laboral i l’adrenalina de començar una cosa nova. Entre la passió i la decepció m’he anat acostumant a viure entre setembre i juliol. I a l’estiu, Déu dirà. Qui diu Déu diu l’atzar, l’audiència o el reguitzell de motius de tota mena i colors que fan que un programa de tele continuï una temporada més o vagi directament a la paperera per deixar-me cada cop aquell nus a la gola del que mai més tornarà a ser.

Sovint em repeteixo que la professió és així. També intento explicar-ho als que em pregunten si hi haurà una nova temporada. I encara que m’ho cregui, mai m’ho acabo de creure del tot. Sabent com funciona el sector, on no hi ha ni sentiments ni miraments. On avui hi ets i demà ja no. On la data de caducitat és curta i la fidelitat, efímera. Sempre et queda allò de pensar què has fet malament o si ho hagués pogut fer millor. És el mecanisme per intentar justificar una decisió, un final, que molts cops no depèn de tu. I de nou, treus les forces d’on sigui i el teu millor somriure. La pantalla et posa davant del mirall i de sobte et veus, una altra vegada, acomiadant un programa i alhora a tu mateixa.

Amb les piles a mig gas i amb la decepció arran dels peus, es tracta de tornar a començar. A pensar, a buscar. La motivació, el nou projecte. Una nova il·lusió i una nova manera de guanyar-te la vida per poder pagar-te el viatge que ja havies reservat. Perquè quan convius amb la incertesa també aprens a tirar endavant. A no deixar de fer pel que pugui passar. Perquè d’una manera o altra creus que ja te’n sortiràs. És quan et diuen que et donen un any més de feina quan et ve aquell alleugeriment. Un any més de marge, un any més de no patir per tenir feina. Un dia menys perquè torni l’angoixa de què serà de mi.

Encara amb el nus a la gola. Ahir vaig acomiadar per sempre el Fet a Mida, el programa que m’ha ocupat des del setembre passat. D’aquelles propostes que arriben quan menys t’esperes i que potser han marxat abans del que havia pensat. Poc temps, però intens. Un temps que m’ha servit per ressituar-me, per aprendre de companys molt més joves que jo, de la vida i d’altres maneres de veure-la. Uns mesos en què he tocat de peus a terra, d’on m’enduc amics i una mica més de mi. Abraçades sinceres i llàgrimes de comiat que em recorden que aquesta professió encara val la pena. Que tot i no imaginar-me aquest futur de sobresalts, mantenir-se sempre a la corda fluixa també és un bon futur.