De tots els indicadors possibles de fins a quin punt el catalanisme ha perdut la brúixola i dona voltes sobre si mateix, potser el més gràfic i dolorós és aquest: segons l’última Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP), hi ha 2,3 milions de persones adultes a Catalunya que volen aprendre català, però el sistema només ofereix 120.000 places. Aquests més de 2 milions de persones es reparteixen de la manera següent: 800.000 són nascuts a l’estranger, 360.000 a la resta de l’estat, i la resta són adults nascuts a Catalunya que tenen nocions de català, però el volen millorar. No estem parlant de gent que passa de la llengua o que la menysprea o que l’odia, estem parlant de gent, posem-ho en cursiva per subratllar-ho, que vol aprendre català i no pot.
Que l’independentisme no hagi sabut com fer la independència i hagi col·lapsat davant l’estratègia combinada de repressió policial i judicial de l’estat és comprensible, es tractava i es tracta d’un objectiu molt difícil. Però que Catalunya no sigui capaç d’ensenyar català a qui el vol aprendre, no és ni comprensible ni perdonable. És fallar en la cosa més bàsica i en allò que depèn de tu i només de tu. És estar despistadíssim i perdudíssim, és ganduleria, és faltar a la feina sense excusa.
Qui vulgui èpica, aquí en té una de disponible: ensenyar català a dos milions de persones. El repte seria polític si no el volguessin aprendre i se les hagués de convèncer, però no és el cas: sí que volen. El repte, per tant, és logístic: recursos i organització. Tots els horaris disponibles, matí, tarda i nit; aules per tot arreu i de tota mena, carpes a les places si cal; professors titulats, però també voluntaris formats expressament per fer la feina; arribar a tot arreu i en tots els formats. La Generalitat liderant, és clar, però també empreses, sindicats, societat civil, voluntariat. Un Esforç Nacional en majúscules, sostingut en el temps, consistent, transversal, coordinat. Apartidista. Una demostració que encara som un país.
Ha de ser possible. Per primera vegada el Govern de Catalunya té una conselleria de Política Lingüística, i la cadira l’ocupa una persona que s’ho creu de debò. Al mateix temps, la principal entitat de la societat civil del país, Òmnium, és dirigida per algú que no dedica el temps a llepar-se les ferides del procés ni a segregar bilis contra companys de trinxera, sinó que només pensa a construir en positiu. Conseller Francesc X. Vila i Xavier Antich, si us plau, parleu i lidereu això. Mobilitzeu-nos.