Ara fa uns dies es coneixia la nota autògrafa amb la qual Marta Ferrusola, el 14 de desembre de 1995 ordenava a la Banca andorrana Reig de fer un traspàs de dos milions de pessetes al compte del seu fill Jordi Pujol Ferrusola, just mentre el seu marit es trobava al Parlament intervenint en la segona jornada de debat per a la seva investidura, per primer cop des de 1984 sense comptar amb una confortable majoria absoluta. L’ordre bancari era acompanyat amb aquest missatge en clau: “Reverend mossèn. Sóc la mare superiora de la Congregació, desitjaria que traspassés dos missals de la meva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia. Ell ja li dirà on s’ha de col·locar. Molt agraïda. Marta”. Com és conegut, el retrobament del missatge ha provocat a Catalunya indignació. I també una ferotge ironia a les xarxes socials i fins i tot a la televisió, on els gags que representaven la antiga primera dama a lo Sister Act han capitalitzat quotes d’audiència més que notables. Com ha escrit Antoni Puigverd ara fa poc, Marta Ferrusola ha estat capaç de esdevenir la guionista de la seva pròpia paròdia.

La dimensió i les característiques de tot plegat, han acabat de desacreditar tota una manera d’entendre el país –més enllà de les seves polítiques concretes-, que ha estat hegemònica en les dècades passades, en part també entre aquells que mai havien votat per Pujol i pel seu partit. Una visió en la qual l’element comunitari, personal i fins i tot familiar havia tingut un pes molt destacat. I que paradoxalment sembla tenir encara una certa presència: alguns tendeixen a conceptualitzar les ombres de l’etapa pujolista (que engloben fenòmens diversos que van des de les conductes ben poc exemplars i confessades  dels membres de la família Pujol  -com  l’evasió fiscal- fins al presumpte finançament il·legal de CDC) com a un fet molt lligat a la idiosincràsia del personatge i de les seves circumstàncies, polítiques i fins i tot personals.

Sempre és important preguntar-se pel perfil humà dels actors polítics (i en el cas de Pujol no fer-ho seria molt equivocat), perquè ajuda a comprendre aspectes decisius, però ni és ni pot ésser la única clau a partir del qual s’interpreta la realitat. Entre d’altres coses perquè focalitzar-ho tot en les persones i les seves circumstàncies personals concretes altera la capacitat de percebre correctament el conjunt.  El cas Pujol en aquest sentit és un paradigma, que compta fins i tot amb el fatídic “chercez la femme”: una mare superiora que sembla dominar-ho tot, fins i tot des d’un punt de vista escènic, un tòtem en el qual descarregar totes les culpes. Fent-ho així s’evita enfrontar-se al problema principal, que rau en el com el nacionalisme conservador ha gestionat la relació entre interès privat i partidista i institucions públiques al llarg de tant de temps.

I justament perquè aquest últim és un problema polític, ha interpel·lat e interpel·la els hereus polítics i no familiars de Pujol. Ha contribuït a distorsionar de manera significativa la trajectòria d’Artur Mas, justament perquè aquest no ha sabut o no ha volgut desfer la boira i revertir dinàmiques com a mínim equívoques. Potser si ho hagués intentat des del moment de la seva arribada al comandament del llavors totpoderós partit nacionalista –la famosa advertència de Maragall al Parlament al 2005 era per sobre de tot un consell? –ho hauria aconseguit. Mai ho sabrem.

Però com que no ho ha fet el problema ha quedat irresolt, fins al via crucis de l’obertura dels casos Palau, 3%, ITV i un llarg etcètera. Fins al tumultuós congrés de dissolució de CDC que ha donat vida a un PDECat on una nova Marta –més jove i que res té a veure amb la seva homònima– s’ha fet amb un lideratge que està intentant consolidar. Marta Pascal en els últims mesos en més de una ocasió ha declarat la seva voluntat de deixar el passat més fosc de l’espai polític d’on procedeix. Arran de la votació del Parlament sobre l'acusació de CDC en el cas Palau sembla que a les declaracions han seguit ben poques actuacions concretes. I és greu, per urgent. Aquest país necessita que des de totes les posicions ideològiques es trenqui d’una vegada per a totes les ambigüitats entre interès públic, familiar i de partit.