Diuen els historiadors que, en qualsevol ocasió que podia, Max Weber advertia de la necessitat de diferenciar sempre entre els valors i els fets. Al sociòleg li agradava recordar que els valors eren difícils de validar amb fets o que els fets difícilment es podien utilitzar per validar certs valors: al cap i a la fi, deia, era complicat trobar un punt d’acord entre opinions diferents. Weber insistia en aquesta distinció sobretot quan es trobava en contextos intel·lectuals i davant de joves investigadors, a qui avisava que era bo que els valors (les seves opinions) guiessin la selecció dels temes que volien investigar, però que mai les seves creences havien de determinar el mètode científic i les conclusions que n’extreien.

Em venia pel cap aquesta distinció quan (re)llegia l’article “Catalunya comença a assimilar un possible pacte amb Madrid i deixa enrere el trienni rupturista”, publicat a La Vanguardia d’aquest dilluns. La hipòtesi principal de l’articulista Carles Castro era que “la independència no és la pròxima parada del somni català” i que els indicadors d’enquesta “confirmen” que l’opinió pública catalana “està disposada a encaixar el resultat que les forces catalanes siguin capaces de dialogar amb Madrid”. Segons Castro, hi ha preguntes que “il·luminen” la “disposició de la societat catalana a terceres vies o fórmules pactades”, de les quals se’n derivaria que, per exemple, “només” el 38,4% de la gent que vol que el procés acabi amb independència creu realment que acabarà així.

Més enllà de la casualitat de publicar aquest article en plena "operació diàleg" (o el que sigui), l’anàlisi de les dades presenta serioses deficiències i greus problemes conceptuals que convé esclarir.

Les primeres xifres que, segons l’article, “confirmarien” la baixada del suflé són les de l’evolució de les preferències territorials (la pregunta sobre si la gent prefereix que Catalunya sigui una regió d’Espanya, una comunitat autònoma, un estat en una Espanya federal o un estat independent). Segons el baròmetre de novembre del CEO, el percentatge de ciutadans que tenien la independència com a primera opció era del 38,9%. Com recorda Castro es tracta, certament, d’un percentatge 8 punts menor que l’any 2013. Aquesta, però, no és l’única cara de la realitat. N’hi ha, com a mínim, dues més: primer, en una altra pregunta del mateix sondeig, la de si es vol que Catalunya sigui un estat independent, el percentatge de ciutadans a favor és del 44,9%, pel 45,1% que diuen que "no". Segon, assumint, com fa l’autor, que els partidaris del diàleg són els que volen un estat federal, s’observa que el percentatge de partidaris d’aquesta opció és pràcticament el mateix avui que fa tres anys.

Aquest cherry picking a la lleugera, però, no és pas el problema més greu de l’article. Gran part de la tesi de l’autor es basa en les preguntes “Com li agradaria que acabés el procés sobiranista?” i “com creu vostè que s’acabarà el procés sobiranista?”, incloses per aquest ordre en el sondeig de l’ICPS del 2016. Un exemple servirà per mostrar la problemàtica. En el proper Barça-Madrid facin el següent experiment: preguntin a un amic o amiga culer “com creu que acabarà el partit?”. Molt probablement, si no és que pertanyen al grup de pessimistes militants, la resposta serà que el Barça guanyarà. Aquest fenomen es coneix en el món de les enquestes com a “pensament il·lusori” (o “wishful thinking”). Tots tendim a inflar les opcions que més s’acosten a la nostra visió del món.  Portem-ho altre cop en el camp que ens ocupa: preguntar com acabarà el procés confon desitjos amb realitats. Fa temps que la ciència política sap que hi ha eines més adequades per mesurar el suport a la secessió. La literatura especialitzada fa servir preguntes com les de què faria la persona en un referèndum o si la persona prefereix l’statu quo, el federalisme o la independència, entre d’altres. I aquestes ofereixen una visió molt diferent a l’expressada en l’article.

Lligat amb això, l’article obvia també el problema derivat de la coherència interna: per exemple, si una persona respon que desitja la independència però pensa que no s’aconseguirà, quan li preguntin com acabarà el procés, tindrà més incentius per respondre que hi haurà un acord. Els enquestats rarament ofereixen respostes contradictòries, sobretot si van encadenades. Comprovem-ho ràpidament: segons Castro, només el 38,4% dels que volen la independència creuen que acabarà d’aquesta manera. Girem ara la truita: segons la mateixa base de dades, el 86,7% de gent que creu que el procés acabarà amb la independència vol que acabi d’aquesta manera. On és ara la “creixent voluntat de diàleg” de la que parla l’autor?

Ara bé, suposem per un moment que les preguntes que utilitza Castro capten realment les preferències per la independència, que l’efecte il·lusori no existeix i que la ciutadania no dóna coherència interna a les seves respostes. Segons l’article publicat diumenge, el 52% de les persones que volen un acord creuen que el procés acabarà amb un acord. Amb tot, resulta que si fem el mateix càlcul amb el sondeig de l’any 2015, aquest percentatge és del 65%. És a dir, en un any ha baixat el percentatge de persones que creuen que l’acord entre governs és possible! No només això, sinó que, respecte l’any passat, el percentatge de gent que vol la independència però que creu que el procés acabarà amb un acord també ha baixat! La creença en un pacte en la qüestió territorial no viu uns mesos tan bons com la que els seus defensors pregonen.

Les dades, per tant, no ens mostren pas un canvi de parer de tanta profunditat i, en tot cas, confirmen allò que ja fa temps que sabíem de les nombroses enquestes que es publiquen: l’existència a Catalunya de dos blocs que empaten o no en funció del comportament volàtil d’un segment de la societat catalana amb una opinió sobre la independència (i el procés) que varia segons les circumstàncies. Amb tot, és una estabilitat que no sembla que doni per acabat el “trienni rupturista”. Vivim, de fet, en una època que el periodista també podria haver titllat de “dècada ominosa”, caracteritzada, com la situada entre el trienni liberal i la mort de Ferran VII, per la ineficàcia governamental a l’hora d’articular una propostes proactiva per solucionar el conflicte territorial.