TV3 va emetre el passat dimecres un d'aquells productes audiovisuals que per si sols ja justifiquen l'existència de la televisió pública catalana: Macià contra Companys. El film aborda en clau de ficció documental un episodi massa poc estudiat: l'efímera República catalana proclamada per Francesc Macià l'abril de 1931, finalment diluïda en la República espanyola. De retruc, la pel·lícula posa sobre la taula un tema de perpètua actualitat: la relació entre el catalanisme i l'esquerra, i les contradiccions que, a parer d'alguns, pot generar el fet de combinar ambdues idees. En la pel·lícula, Macià és presentat com un polític honest i interclassista que aposta sense reserves per l'estat català. Companys se'ns mostra com un catalanista de tall federal que, segons es desprèn de la narració, conspira amb els republicans de Madrid per convertir la República catalana en una simple autonomia, amb l'objectiu d'enfortir la naixent i fràgil República espanyola.
Aquesta lectura de la història ens permet extreure una lliçó que s'aproparà a allò que verbalitzava fa unes setmanes el nou president d'ERC, Oriol Junqueres: “entre l'esquerra i la dreta, triem l'esquerra. Però entre l'esquerra i el país, triem el país”. Companys i Macià, sembla dir-nos la pel·lícula, també van haver de triar “entre l'esquerra i el país”. I davant la disjuntiva, un va triar l'esquerra (Companys) i l'altre el país (Macià). El que passa, però, és que la història no és una pel·lícula de bons i dolents. I si contextualitzem una mica, arribarem a la conclusió que tot plegat era força més complex. Ni Companys era tan poc catalanista, ni Macià prescindia de la qüestió social en el seu ideari. L'Avi, malgrat ser un liberal clàssic, durant els anys vint va buscar suports a la Unió Soviètica i va mantenir contactes fluids amb el món llibertari i en especial amb l'anarquista Garcia Oliver. I pel que fa a Companys, no podem obviar que, per molt que se'l presenti com un catalanista tebi, ha estat l'únic president de la Generalitat empresonat per proclamar l'estat català, el 6 d'octubre de 1934. Podem embriagar-nos amb l'èpica del 14 d'abril, però el cas és que una lectura més freda dels fets ens diu que Macià, el patriota, va renunciar a l'estat propi a canvi d'un Estatut, i Companys, el qui havia estat advocat de la CNT, va acabar entre barrots per proclamar la independència.
En realitat, Macià contra Companys no està tan lluny del periodisme que es practica avui en dia, i probablement per això fa gala de les mateixes virtuts i dels mateixos mals: és espectacular, té molt bons actors i en podem extreure titulars esplèndids, però falla a l'hora de contextualitzar i aprofundir. Recelem, doncs, dels relats que expliquen la història en clau de blancs i negres. I pel que fa a l'esquerra i el país, posem en quarantena aquells discursos que presenten com a inevitable la tria d'una o altra cosa. La trajectòria de Companys demostra el contrari: que les lluites per l'alliberament nacional i social no només són compatibles, sinó que, per a alguns, són indestriables. Probablement sigui pel seu nítid exemple que, en aquests temps de “transició nacional”, està tan de moda desacreditar el president màrtir amb arguments de tota mena: conspirador, eixelebrat, espanyolista... Al final, que la història t'absolgui sempre acaba depenent del jutge que escriu la sentència.