És més que evident que als polítics no els agrada la fórmula del debat a diverses bandes, i és comprensible: entre la rigidesa dels formats que encotillen els moderadors i el temps de participació i el fet que les eleccions ja no són en general cosa de dos, el cert és que qui els veu no en treu gaire aigua clara i tots ells semblen quedar-se amb coses per dir.

L'entrevista sol ser en general un format més agradable, però més enllà de la troballa que ha fet el president Sánchez de ser qui entrevisti els seus ministres, anar a un programa de televisió o de ràdio, o fins i tot respondre un periodista per a un diari és també tasca de risc, perquè no es pot controlar el titular que l'encapçala, decidit per la redacció o en les més importants per la direcció del mitjà i que no sempre és escollit amb la millor de les intencions. I és que hem de pensar que molta gent no passa dels titulars i les negretes en el repàs en diagonal de l'entrevista, i que fins i tot si ho fa pot quedar condicionat pel que l'ha introduït a la lectura.

Pedro Sánchez es queixava fa poc de l'hostilitat de certs mitjans (tots, segons ell) amb la seva persona. Sembla haver descobert una barreja de pólvora i sopa d'all, perquè just pel que descric més amunt, excepte en les entrevistes-massatge, totes elles solen deixar un cert regust amarg. Cert és, però, que Pedro Sánchez acumula dues menes d'enemics mediàtics: els usuals per raó d'una línia editorial contrària i els que s'ha anat guanyant en el seu apropament al voltant de Podem.

Això no impedeix que hi hagi periodisme de raça disposat a pressionar amb guants de seda propis i aliens. Es tracta d'una espècie en extinció, aniquilada per subvencions i pressions polítiques. Però creguin que existeixen, de tant en tant brillen i fan honor a la seva funció d'agents privilegiats de l'opinió pública lliure. Honor i glòria a ells.