Diuen que en el judici al què la Santa Inquisició va sotmetre, al segle XVII, al brillant científic Galileu Galilei per haver proposat una visió heliocèntrica de l'Univers (és a dir, on la Terra no és el centre de tot i els planetes giren al voltant del Sol, incomodant així la visió tradicional de la religió) es va produir un fet singular. Quan el pobre Galileu va haver d'abjurar, per salvar la pell, de la seva revolucionària teoria (i encertada, val la pena recordar-ho), va pronunciar, en veu baixa, unes enigmàtiques paraules en italià: "Eppur si muove", que vindria a dir "I malgrat tot, es mou". L'home va voler deixar constància en aquell moment delicat que ja podien dir missa (mai millor dit), i que encara que no fos acceptada, la tossuda realitat era que la Terra se seguia movent al voltant del Sol.
 
Tornem al nostre segle: ja hem passat el 9 de novembre. Tan llunyà que semblava, tan improbable que se'ns apareixia, i ja ha succeït. I amb un èxit contundent: 2.305.000 participants que van donar la seva opinió. Abans de fer-ne qualsevol anàlisi, és de justícia agraïr la feina a tots els voluntaris que ho van fer possible, i la mobilització a tots els qui van dipositar la papereta a l'urna. En especial als qui van votar Sí-No i encara més especialment als que van votar No, perquè ho van fer després que els seus referents polítics els neguessin la possibilitat de decidir i els intentessin imposar el silenci amb un morrió democràtic.
 
Perquè a més, aquests resultats han tingut lloc després de tota una sèrie de dificultats molt greus. Han votat més de 2 milions de persones malgrat el boicot impresentable del govern espanyol, les seves impugnacions, recursos judicials i amenaces fins a l'últim moment. Malgrat haver hagut de canviar els plans per que la votació pogués ser una realitat. Malgrat les cues, no tenir cens, amb menys locals electorals i diferents als habituals, i haver de votar allà on posa al DNI (que no podia estar caducat, tot i que té data de caducitat). Malgrat les desunions polítiques, que tot i habituals i en certa manera lògiques, segueixen sent igual d'exasperants. Malgrat no haver pogut fer una campanya normal i informar en condicions a tota la ciutadania. Malgrat alguns feixistes que posaven silicones als panys i farina als sobres i, encaputxats, volien pertorbar una jornada democràtico-festiva.
 
Malgrat alguns Ajuntaments, com el de Granollers, que no han mogut ni un dit per promoure la participació ciutadana, i han estat incapaços de dirigir-se a la gent amb els seus canals habituals per informar i animar a votar. Malgrat alcaldes que només fan gestos de cara a la galeria per quedar bé amb tothom i no mullar-se per ningú, i que no sabem ni si votaran fins el mateix dia, quan ho fan gairebé d'amagatotis (però amb premsa, això sí) i sense posicionar-se, malgrat que la pregunta estava feta expressament perquè poguessin expressar el seu federalisme.
 
Malgrat tot això, va anar bé. Va anar molt bé. I seguim endavant amb més fermesa i més credibilitat. Per això, quan vaig arribar a casa el dia 9, reventat de tot el dia ajudant els altres a poder votar, veient-los emocionar-se i fer-se fotos en una jornada històrica, vaig recordar el bo d'en Galileu, i vaig pensar que ja poden dir missa, que la realitat és tossuda i que malgrat tot, el País es mou.