Durant la darrera legislatura de Jordi Pujol, en plena agonia del bipartidisme imperfecte CiU-PSC, socialistes i convergents van popularitzar el terme equidistància per definir l’estratègia d’ERC, un partit que en aquells moments estava en ple creixement sota la direcció de Josep Lluís Carod- Rovira. Carod mateix i tots els altres dirigents -Puigcercós, Huguet, Portabella, Ridao, Vendrell, Benach...- insistien un cop i un altre a rebutjar el concepte d’equidistància, que donava per suposat que la política catalana era essencialment binària i que qualsevol partit havia de situar-se en un punt determinat entre un extrem i un altre (perdó pel concepte “extrem”). 

Els republicans afirmaven que ells tenien una proposta política diferent, un altre projecte, una altra idea del que necessitava Catalunya, una idea que negava la simple dualitat sociovergent. Ni cal dir que en el cosmos polític i mediàtic dominant no servia de gaire tanta insistència, i la premsa i les declaracions dels polítics mainstream repetien la teoria de l’equidistància d’Esquerra amb entusiasme.

Al voltant del canvi de segle, i després del fracàs d’uns contactes del govern del PP amb ETA, Aznar va intentar criminalitzar qualsevol mínima discrepància en la lluita contra el terrorisme recuperant el concepte d’equidistància. PNB i PSOE van rebre l’acusació cada cop que no s’alineaven amb disciplina amb la política governamental.

En els dos casos, i cada cop que s’utilitza el concepte, el que es defineix com a equidistància és més aviat una dissidència general, una voluntat de no sotmetre’s al marc conceptual majoritari, una negació dels límits del discurs oficial. Una heretgia, fent servir termes religiosos. I aquesta heretgia resultava llavors, resulta sempre, molt més incòmoda que la posició dels que se situen enfront de tu però en la mateixa línia. Perquè aquests últims accepten el joc oficial, mentre que els heretges, els dissidents del discurs, plantegen unes altres regles, un altre marc.

Aquests dies tornem a sentir parlar d’equidistància, com en aquells temps en què Carod o Huguet, per exemple, patien l’assetjament político-mediàtic. Patien i es defensaven com podien, conscients que no tenien capacitat d’influir en els grans mitjans. Llavors. Ni tenien el recurs d’avui a les xarxes socials (suposant, que ja és molt suposar, que aquestes xarxes segueixin patrons diferents i influències diferents que les dels mitjans convencionals). Sentim parlar, doncs, un altre cop d’equidistància, en sentit negatiu, com a sinònim de tebiesa o, encara pitjor, d’indefinició oportunista, quan s’ha d’interpretar -o pot interpretar-se també-, com una intenció de desmarcar-se, textualment, de sortir del marc oficial. O, utilitzant una altra literalitat, com un rebuig a l’alineament, a incorporar-se a una línia definida per les dues puntes enfrontades. Com ensenya la Història, els acusats d’equidistants –perquè, com diem, sempre es formula el concepte com a acusació- han estat molts i diversos.