Ara fa uns anys li vaig preguntar a un alt dirigent de l'actual cúpula d'ERC -tot just acabava d'accedir al poder l'equip que va rellevar la generació de Carod i Puigcercós-: "Esteu intentant fitxar gent del PSC?". Em va respondre amb un sí inequívoc. S'havia acabat el tripartit feia poc, dos dels seus tres components en renegaven de manera ostensible, i el procés estava a punt d'arrencar -llavors pocs en deien així, del "procés"-. Una circumstància i altra acabarien fent esclatar el PSC, perjudicat també per un lideratge sense prou autoritat. El sector catalanista en sortirà, en alguns casos amb discreció -Castells, Nadal, Tura...-, en altres fent un cop de volant per passar-se a l'altra banda de la carretera -Geli, Mascarell...-, i en un tercer apostant per conservar la ideologia socialista de fons però extremant el que llavors començava a ser mainstream: el sobiranisme. En aquest grup s'hi van trobar Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena, Toni Comín en la primera de les seves fases evolutives...i aquí estava ERC per acomplir allò que ja deien en privat.

El procés va avançar i les fronteres ideològiques van passar encara més a segon terme. El nínxol d'oportunitat política era el projecte independentista, que funcionava com un pol d'atracció (també de reacció a l'altra banda, en realitat). Només així s'entenen experiències com JxSí –els rivals de tota la vida presentant-se junts-, el vot de la CUP a un liberal com Carles Puigdemont i, després dels fets d'octubre de 2017, que les llistes d'ERC incorporessin candidats de Demòcrates de Catalunya, escindits d'Unió i socialment molt conservadors.

Aquesta deriva d'ERC ha continuat amb una voluntat, no sé si explícita o intuïtiva, de convertir-se en allò que els politòlegs anomenen catch-all party, el partit atrapa-ho tot, que vol expandir els seus límits a dreta i a esquerra. No és casualitat que això passi quan al davant hi tenen la Crida de Puigdemont, que neix amb aquesta voluntat teòrica o retòrica de superar barreres ideològiques. Per això la llista de les eleccions espanyoles té un marxista com Joan Josep Nuet i la llista municipal de Barcelona un economista liberal com Miquel Puig o una representant del que va ser la nova esquerra dels Comuns com Elisenda Alamany. Catch-all. Sembla que l'impediment més gran a l'hora de formar part de les llistes d'ERC sigui tenir el carnet del partit.

Aquesta fluctuació i aquesta estratègia es percep també en els missatges preelectorals, en els missatges d'Oriol Junqueras a favor de no marcar línies vermelles, però molt especialment en els discursos de l'alcaldable barceloní Ernest Maragall, que ha passat de picar l'ullet als Comuns a proposar un acord –impossible- d'ERC amb Comuns i JxCat, o a reivindicar, a les hores més recents, un pacte independentista amb JxCat, la CUP i ell mateix. Una política de pèndol que tant li pot facilitar la centralitat com treure-li suports de totes dues ànimes.