La meva militància a Esquerra Republicana comença l’any 1990 fins al 1995 i la reprenc de nou, després d’una aturada, a partir del 2011. I els motius els tinc clars i ben presents. Per mi ERC és el partit que més s’acosta a les meves idees i és el partit històric que representa l’essència de la Catalunya que mai ha volgut desaparèixer com a nació. ERC encarna l’esperit de resistència, amb una trajectòria que ha marcat el passat i el present de Catalunya, alhora que pot esdevenir clau pel futur si és capaç  de superar els problemes que ara mateix pateix.

Sovint ha liderat aquelles idees centrals que havia reivindicat històricament el país, i les ha posat al centre del debat polític. Recordo que, en el debat a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1984 l’únic candidat que s’atrevia a dir “la meva única pàtria és Catalunya” era Heribert Barrera. L’any 1989, som el primer partit que ens declarem independentista, som els primers a fer campanya pel concert econòmic i a exigir una Catalunya Lliure de peatges...

Davant de tot això, les preguntes que ens hem de plantejar ara i que la militància sovint es fa són: “Què ha provocat que la majoria de votants perdin la confiança en nosaltres? Quina ha estat la raó de la davallada d’Esquerra Republicana en les quatre darreres conteses electorals? Quina autocrítica s’ha fet? La gent ens vol a l’oposició?”. Perquè, quan un partit com ERC, per nosaltres necessari per a la nació i  profundament respectat i estimat, pateix un seguit de revessos electorals com els que estem vivint ara mateix; no podem amagar el cap sota l’ala sinó que hem de donar resposta a totes aquestes preguntes i saber trobar per què ens està passant. I això vol dir reconèixer allò que hem fet bé, però sobretot allò que hem fet malament i, a partir d’aquí, corregir-ho amb la humilitat i la senzillesa que sempre ens havia caracteritzat. Només així podrem recuperar el respecte de la ciutadania cap a les nostres sigles.

I és aquí on amb la meva opinió, vull compartir algunes d’aquestes respostes:

• Remuntar-nos al 2017, i acceptar que col·lectivament l’independentisme no va arribar a bon port. Tots els actors independentistes, inclosos nosaltres, vam generar unes expectatives d’il·lusió col·lectiva i un grau de mobilització popular sense precedents, que van desembocar en un fracàs. Ni ho vam dir ni tampoc ho vam admetre. I el pitjor de tot va ser aquesta lluita caïnita entre actors independentistes que ha estat el sainet polític dels darrers anys a la política catalana. Tot plegat per una hegemonia estúpida que ha posat el país en perill.
• Fer un viratge estratègic sobtat, descol·locant aquells que han confiat en tu, porta a una interpretació de traïció i a l’allunyament i la distància. Això és atribuïble al conjunt del moviment independentista. Quan fas una revolta contra un estat, els diferents actors dins el moviment d’alliberament nacional poden pensar diferent, fins i tot arribant a desconfiar els uns dels altres, però sempre ha de prevaldre l’objectiu final i de país: la independència.

Haver ofert Ítaca, a aquesta part majoritària del país, i acabar per no arribar-hi i barallant-nos entre nosaltres justifica de manera molt clara el seu desencís i desconfiança.

• Governar no és sinònim de suport electoral. Entre altres raons perquè encara que ho facis molt bé, la societat actual és crítica amb qui governa perquè interpreten que governar i fer-ho bé forma part de les nostres obligacions. Si, a més, el partit prioritza posar tots els ous dins les institucions, aquest queda desprotegit i despersonalitzat, i la ciutadania el visualitza únicament com a un establishment més. La conseqüència és doncs molt clara: perdem el contacte – tan vital i necessari - amb el carrer i amb els ciutadans. I aquest és el mal que pateix Esquerra Republicana; la seva institucionalització i la pèrdua d’acció política de carrer. Si no assumim i donem resposta als problemes del dia a dia d’habitatge, de convivència, de seguretat pública, etc. ens allunyem de manera clara dels problemes que viu la nostra ciutadania, que és a qui ens devem.
• Esquerra ha de canviar la manera de fer política i necessita reinventar-se. Cal deixar el discurs políticament correcte i parlar amb un llenguatge senzill, entenedor, i que arribi a la gent. Hem de saber escoltar, parlar de sentiments i transmetre emocions. Cal ser disruptiu i aportar noves formes. Personalment, he après, en els meus 25 anys d’alcalde a Sant Pere de Torelló, que la clau de la política no és el que proposes, sinó el com ho fas i com ho transmets (amb empatia i senzillesa). Hem de tornar a ser un més de la colla, un més del poble, un ciutadà més del carrer. Hem de saber donar de nou resposta als nostres veïns. No és un tema de fer carrer, sinó de connectar amb el carrer, i això només es fa en el dia a dia i deixant enrere interessos personals.
• Hem de recuperar la credibilitat i la confiança i això només ho aconseguirem si refem ponts amb tothom i, sobretot, si el conjunt dels actors independentistes ens sabem asseure en una taula de diàleg independentista permanent per arribar a acords reals i ferms. Ara mateix, segurament no estem en el millor moment, però tot pot tornar a ser possible si tots ens ho creiem i hi lluitem.

El problema és, però, que hem abandonat aquesta idea, i aquí hem perdut.

• Esquerra és la peça clau per fer el retrobament. El país no es pot permetre prescindir de nosaltres, ni nosaltres tampoc podem prescindir del país. Seguim essent el 40% d’independentistes, i en el context actual, no és poca cosa. Deixem ja de criticar-nos entre patriotes perquè no hi ha traïdors, sinó estratègies i punts de vista diferents. Cal que parlem, discutim, debatem, però sobretot que arribem a alguna conclusió de com encaminar el futur del nostre país. Ens és clau refer el discurs independentista i generar noves esperances perquè l’autonomisme no es porta a enlloc.
• És el moment de reinventar-nos, i de reinventar l’estratègia independentista i d’esquerres, perquè el món i el país ha canviat molt, i encara canviarà més. El nostre partit hem patit derrotes electorals, escàndols com el tema dels cartells, i una pressió descomunal sobre la investidura d’Illa. Necessitem doncs fer el nostre procés de replantejament de formes, estratègia i cares.
• És evident que el país s’ha de governar i l’independentisme no té la majoria. La proposta de preacord a què ha arribat ERC amb el PSC té molts aspectes interessants com el reconeixement nacional, el nou model de finançament, i la llengua, que són un avenç considerable, i més si portem al PSC cap a un nou estadi polític de posicions nacionals, encara millor. Ara bé, també hi ha aspectes negatius com el risc a la voluntat, per part de qui governa, a adormir i anestesiar el país o a normalitzar els incompliments sistemàtics com l’acord d’un nou finançament que ja l’estan desdibuixant.

Per aconseguir un acord de finançament singular requereix un acord de majoria absoluta del Congrés dels Diputats per a la modificació de la LOFCA. Siguem sincers: les garanties que això es compleixi, fins i tot amb l’esforç del PSC i el PSOE, són poques; la prova d’això és que no estem en un context de normalitat política si avui dia, encara, el poder judicial espanyol continua actuant contra independentistes catalans. Personalment, poso en valor la feinada de la direcció per arribar a uns preacords difícils d’aconseguir, però a la vegada alerto que si no es materialitzen, el desencís cap a ERC serà majúscul, i aleshores potser serà tard per a rectificar, perquè el president Illa pot buscar nous socis. Recordem, a més, que una moció de censura a Illa requeriria una majoria, un projecte i un candidat alternatiu, i això hauria de comptar amb el concert de PP o de Vox cosa del tot impensable.

El temps ho dirà, però el nou model de societat, molt més tecnològica, amb un creixement demogràfic accentuat, amb uns canvis de valors constants... ens portarà a canvis desconeguts, però on la consciència nacional pot acabar esdevenint només d’una minoria. El catalanisme ha de ser l’eix vertebrador d’inclusió i avenç, però sobretot ha de ser il·lusionador per a tothom i totes les generacions. Les més joves també.

El país necessita esperança i il·lusió per creure en nosaltres mateixos. ERC és un instrument al servei d’aquest poble, i molts vetllarem perquè així continuï essent fins a la llibertat.