Ja fa temps, Esquerra Republicana de Catalunya era el partit dels “iaios”. La gent usava el terme amb generositat, i amb un punt d’ironia. “Qui has votat?” preguntàvem, i l’altre deia; “Jo? Els iaios! Són els meus de sempre...” S’associava el partit amb la República i els republicans supervivents. L’expressió dels “iaios”no era ben bé una desqualificació feridora, era un sobrenom usat amb un punt de malícia i també amb un fons d’afecte i de respecte cap a una generació que les havia vist de tots colors.

Ara ERC arriba als 80 anys, i l’estampa pública del partit no és la d’una senectut madura i regada per l’experiència, sinó més aviat el contrari. Aquest és un mèrit indiscutible de la formació, juntament amb altres que també se li han de reconèixer. Però aquest és particularment important, i cal admetre que aquesta combinació de patrimoni històric i aire juvenil té un potencial enorme. Jo diria que de vegades aquest potencial ha estat ben explotat i de vegades no. En les eleccions del 2003, fins ara el zènit dels republicans actuals, la barreja de jovenesa i pedigree va ser determinant per a l’èxit electoral.

Recordo que una vegada, a Sud-àfrica, estava parlant precisament d’això amb membres del Congrés Nacional Africà (ANC), el partit de Nelson Mandela. En aquells moments, i encara sota l’apartheid, estaven celebrant el 75è aniversari del moviment, i jo els vaig felicitar com corresponia. Va saltar un dels veterans, visiblement fatigat, i em va dir; “75 anys, i estem pitjor que quan vam començar... ens hauríem de penjar d’una corda a l’arbre més alt del país!” Tenia tota la raó del món, encara que avui, com sabeu, l’ANC està ben assentat al poder i Sud-àfrica fa temps que ha deixat enrere l’apartheid.

La lliçó, per a qui la vulgui, és que la longevitat és un patrimoni, la supervivència és un mèrit, i el rejoveniment és un èxit. Qui no valori la lliçó perdrà bona part de la realitat política, i és possible que equivoqui el seu judici, com ha anat passant a molts escindits d’ERC. Des de Joan Hortalà fins a Joan Carretero, la sensació és que els que han abandonat la barca no han valorat prou el factor de longevitat de marca, i això els ha passat factura electoral, perquè el partit dels “iaios” té un nom i una solera que, per si sols, ja arrosseguen. Per malament que ho faci, Esquerra ja s’emporta un grapadet de diputats. Quan ho fa bé, pot escombrar.

El cas de Solidaritat per la Independència és un poc diferent, atès que inclou persones i corrents de procedència molt diversa i no és ben bé una branca nascuda d’ERC. Ara bé, comparteix una mica aquest menysteniment cap a una casa que no és ni la Casa Gran, ni la casa comuna, sinó la casa pairal, la de sempre, la que aguanta malgrat les tempestes i la qual, essent com és el lloc dels nostres avis i de la nostra memòria, sempre tindrà una mica de comprensió i de perdó. Els “iaios” són els “iaios”, i encara que es disfressin de rebels adolescents, han de ser respectats i consentits.