L'esborrany de ponència política Fem República d'ERC, que es debat entre la militància republicana i que serà de nou debatut i discutit a la Conferència Nacional d'aquest estiu, ha estat marcat per una polèmica, a parer meu poc consistent, sobre si Esquerra renuncia o no a la via unilateral per assolir la independència. Sembla que en aquests moments una mena d'estat d'ànim general de desil·lusió entre l'independentisme comporti que el fet de matisar, discutir, o plantejar reflexions estratègiques que no impliquin confirmar abans que res que s'està per la via unilateral, és tant com renunciar a la independència i caure de nou en el parany de l'autonomisme. No és així. Deixem d'aclaparar-nos per les reaccions a cap calent dels uns i dels altres i mirem d'aclarir-nos.

Si l'objectiu és la independència, les trajectòries polítiques a llarg termini que els independentistes han d'articular per tal d'assolir-la vindrien a ser la famosa estratègia. Una paraula gruixuda que malauradament hi ha qui l'entén com una mena de marc sagrat intocable, independent del context, o bé es confon amb l'objectiu en sí mateix, és a dir, la independència. No, l'estratègia és a la base de l'acció política que ha de fer avançar els independentistes vers la independència, i en funció de les condicions contextuals aquesta política pren una orientació o l'altra sense que això impliqui desautoritzar el nucli de l'estratègia (el conjunt de polítiques) que aposta per la independència.

Experimentats els resultats d'aquesta llarga tardor catalana, Esquerra opta per reformular l'estratègia sostinguda per la majoria independentista, una estratègia competent per convocar un referèndum d'autodeterminació malgrat la reacció autoritària i repressiva de l'Estat, però que no acabà generant les condicions objectives per culminar la independència. Entre les més importants: a) No disposar d'una majoria social democràticament inapel·lable malgrat haver fet un pas de gegant en aquest sentit i estar a punt d'assolir-la; b) La debilitat político-institucional per fer efectiu el primer període de desconnexió (dèbils estructures d'estat, a causa de la persistent acció coercitiva de l'Estat per afeblir-les); c) L'absència de suports polítics internacionals amb capacitat de poder, malgrat que ha estat important que s'anés vertebrant un corrent d'opinió (fonamentalment mediàtica) que no ha donat crèdit a la repressió de l'Estat i que clama per obrir vies de diàleg entre les parts. Totes les formacions polítiques independentistes catalanes han coincidit en expressar aquestes dificultats, en diferents moments i potser emprant paraules i gesticulacions escèniques diferents. Però, insisteixo, la diversitat política independentista coincideix substancialment en l'anàlisi de la situació de què parlem.

Sens dubte ens cal saber més sobre els esdeveniments d'aquesta llarga tardor política catalana, però ull amb què anem pontificant un cop les coses han passat. Em remeto a un article publicat per Francesc-Marc Álvaro, Irresponsables o espantats, publicat el 12 de juny al NacióDigital, que capta molt bé l'estat d'opinió partit entre bona part de l'independentisme de base pel que fa als fets d'octubre. Llegiu-lo. Partint de la base d'aquests estats d'opinió, penso que ventilar la qüestió afirmant que el govern va ser irresponsable per transitar cap a una DUI entre les picabaralles dels partits corrent cap a l'abisme, o bé que el problema fou que el govern i els partits que el sustentaven no foren prou valents per defensar la DUI i convocar la gent a defensar-la, és reduccionista pel que fa a la interpretació dels fets i diria que fins i tot en tot plegat hi ha un deix de mala intenció. L'autocrítica cal fer-la i dels errors se n'ha d'aprendre, a la política com en la vida, però la duríssima repressió posterior especialment concentrada en els nostres representants polítics en presó preventiva (a banda, evidentment, dels "Jordis"), hauria de fer enrojolar als que els acusen directament o indirecta de manca de determinació i compromís, o fins i tot de filibusterisme. Si hi ha hagut desil·lusió col·lectiva, que així és, superem l'atzucac exercitant la reflexió sense anar assenyalant aquells i aquelles que per haver fet allò que havien anunciat de fer, avui reben la més ignominiosa repressió d'Estat.

D'altra banda, els discursos que insisteixen en la tesi segons la qual la mobilització popular sostinguda hauria comportat l'assalt a la independència si s'hagués fet una crida a la defensa de la DUI, presenten un cert recorregut propagandístic ara que es recompon l'escenari polític català amb actors evolucionats de l'independentisme liberal-demòcrata convergent i/o de centredreta, però poca cosa més. La idea conforme la defensa activa de la declaració del 27-O hauria estat clau per fer-la efectiva oblida que defensar èpicament un objectiu no implica necessàriament estar en condicions d'assolir-lo. Perquè a banda de la pròpia voluntat i determinació, per assolir l'objectiu –la independència, en el nostre cas- resulta imprescindible considerar altres variables, com ara la capacitat de reacció coercitiva de l'Estat (la realització del seu potencial de força) i els seus aliats. En resum: de les realitats que malauradament més aviat que tard hauríem d'admetre és que no hem estat prou forts per forçar l'Estat a albirar l'autodeterminació catalana en el seu horitzó polític immediat, i fer-lo seure a negociar. I és que aquesta tasca és titànica i reclama temps. Aquí i a tot arreu del món on es lliuren processos d'autodeterminació. Mirem què passa al nostre voltant, a Irlanda del Nord, Escòcia, Còrsega o Euskadi, per posar exemples europeus.

Partint d'aquestes consideracions, les posicions que clamen per la via unilateral acontextualitzadament desconsideren el fet que és la lògica de la situació la que condiciona el marge de maniobra de què disposem. Per entendre'ns, que dependre de la nostra voluntat i determinació és una condició necessària però no suficient per assolir l'objectiu de la independència. El president Macià ja ho va experimentar el 1931 i no per això deixà de treballar per una Catalunya lliure. Política és intervenir en el context de la lògica de la situació per fer variar les condicions en una direcció favorable a la nostra causa. Per tant, quan parlem de via unilateral volem dir que el nostre objectiu justifica que tirem endavant aplegant forces per emplaçar un Estat obstinat a mantenir la dominació a qualsevol preu; vol dir que no demanem permís per ser independentistes a l'Estat que ens domina i que la nostra acció està orientada a la independència. En aquest sentit, Esquerra advoca per la legítima acció unilateral en el procés d'autodeterminació. Però això en cap cas exclou –seria una greu irresponsabilitat fer-ho- entendre que la realitat dels processos polítics és que la dinàmica d'un grup en un conflicte interactua amb altres grups d'oposició i/o d'aliança potencial a la causa expressada per aquest primer grup. Per posar un exemple esquemàtic i elemental: el camp de l'independentisme (i la seva diversitat interna) en relació als favorables a exercir el dret d'autodeterminació no independentistes, i a l'unionisme, així com el conjunt de bases socials, forces polítiques i institucionals i grups d'influència que es desenvolupen en aquests tres camps.

D'això la sociologia dels moviments socials en va plena. El paradigma estratègic de l'acció col·lectiva afirma que en un conflicte és necessari observar tres processos simultanis: a) La mobilització dels propis recursos (organitzatius, de mobilització, de força col·lectiva i institucional); b) L'articulació de marcs conceptuals que delimitin la identitat discursiva del conflicte (les raons, les justificacions, la projecció pública de la comunitat mobilitzada); c) El procés polític general, la lògica de la situació que comprèn en una estructura de relacions el propi grup respecte dels altres grups i/o centres de poder que actuen en oposició o en aliança a la dinàmica de conflicte (i entre els quals la variable capacitat coercitiva de l'Estat així com l'espai geopolític on som -Europa- són factors clau). És en aquest sentit que hem d'entendre el concepte "multilateralitat", en la mateixa realitat dels processos polítics on es desenvolupa el conflicte, que sempre vincula a diversos actors en relacions d'aliança i d'oposició i on el factor estratègic nuclear del grup que escomet el conflicte és acumular forces (movilitzar recursos), forjar una entitat discursiva potent (delimitar el marc), i millorar les pròpies posicions en l'espai de poder i temporal -històric- que conforma el procés polític escenari del conflicte, tot aprofitant les oportunitats que tingui a l'abast i generant-ne de noves. Això és el que els republicans hem de saber fer, si volem tenir opcions a la independència a banda de parlar-ne.