Com era previsible, el text de la ponència del congrés d’Esquerra ha generat dos tipus de titulars periodístics: els que criden l’atenció sobre la reafirmació de l’aposta per un “acord de claredat” per a un referèndum pactat, i els que destaquen que es fixa un llindar mínim del 55% de vots favorables a la independència perquè el resultat tingui legitimitat democràtica i validesa política. Com també era previsible, l’aposta republicana també ha provocat reaccions crítiques o escèptiques. Bàsicament, la dels que consideren que l’Estat mai pactarà cap referèndum i la dels que argumenten que el 55% és una autoimposició  excessiva que no està justificada en termes estrictament democràtics.
 
Totes dues semblen perfectament raonables. Digui el que digui Núñez Feijóo de les intencions de Sánchez, ara com ara, la predisposició dels poders d’estat per acordar un referèndum és imperceptible, nul·la. I, en principi, semblaria que un 51% favorable a la independència hauria de ser tan vàlid com un 51% contrari. Aparentment, totes dues objeccions expressen el més elemental sentit comú. Però la política no està governada per una mena de formalitat cartesiana. La política es mou en el terreny de la complexitat. Una complexitat en la qual sovint habita la paradoxa.
 
Una manera de fer entenedora la política és fer servir el símil de la lògica d’alguns jocs de taula o d’alguns esports. Particularment, d’aquells en els que la clau del desenllaç de la partida passa pel control de l’espai i la gestió del temps. Pel que fa a esports, el futbol n’és un bon exemple. I, pel que fa als jocs de taula, els escacs. Diuen que el també tradicional joc del Go segueix una lògica semblant a la dels escacs, però amb més variables i més complexitat. Potser, però no he jugat mai, de manera que faré servir la metàfora dels escacs.
 
Anunciar o proclamar un escac definitiu quan la posició de les peces pròpies amb relació a les de l’adversari encara no ho permet no és garantia de victòria. És una precipitació que obre la porta a la derrota. O, en el millor dels casos, a un resultat de “taules” després de perdre un nombre important de peces. L’escac precipitat podria ser la imatge amb la qual podríem descriure el desenllaç dels fets d’octubre del 2017. Cinc anys més tard, els indults, la supressió del delicte de sedició i la reforma del de malversació acrediten un final de partida en taules.
 
Però les taules no signifiquen el final de la disputa. L’anomenada “desjudicialització del conflicte” no significa la superació de la disputa. El conflicte té bases objectives. Tan objectives que, des de la sentència del 2010, Catalunya no té cap estatus polític votat per la ciutadania. Una anomalia democràtica excepcional. Per això la disputa té continuïtat en una nova partida. Pretendre predeterminar quan i com acabarà la nova partida és absurd. Una demostració d’un desconeixement lamentable de les regles i de la lògica del joc.
 
Des de la perspectiva del sobiranisme català, la partida només té sentit si acaba amb l’exercici del dret d’autodeterminació. En un context democràtic -encara que sigui imperfecte- l’autodeterminació és imparable quan l’opció independentista obté un suport electoral nítidament majoritari (55% o més) de forma sostinguda en el temps. Quan això passi, la pregunta de si l’Estat està disposat a pactar un referèndum serà irrellevant en termes polítics.
 
No es tracta, en definitiva, de tancar un calendari per programar un escac i mat democràtic a l’Estat. La qüestió és com caldrà moure les peces pròpies sobre el tauler per tal d’arribar a aquesta situació d’avantatge definitiu. I, per començar, i com fa uns dies apuntava en Francesc-Marc Álvaro, “Catalunya necessita una narrativa per sortir aviat de la convalescència del post-procés”. No hauria de ser tan complicat entendre que el relat del nou cicle polític català hauria de permetre adreçar-se i interpel·lar a sectors àmpliament majoritaris de la societat catalana. No a satisfer l’imaginari de minories ideològicament endurides.
 
Permetin-me, per acabar, que aprofiti aquesta col·laboració periodística escrita el primer dia del nou any per a desitjar-los que tinguin un 2023 ple de vida i salut, lliure i solidari.