ERC està en una crisi profunda que s’ha manifestat amb claretat tant a les eleccions al Parlament de Catalunya com a les darreres municipals. Alguns diuen que això és a causa de la participació d’ERC al govern d’Entesa i a les baralles internes. En part és cert. Tanmateix, crec que aquesta crisi té les seves arrels més profundes a l’any 2006 quan ERC decideix votar “no” al nou Estatut. I amb això perd la centralitat política i entra en una dinàmica de marginalitat progressiva que l’ha portada fins a la situació actual.

Des del congrés de Vilafranca (1996), i encara més a partir de 1999 ERC es va convertir en un partit atractiu. Amb un projecte de país, una estratègia clara, amb voluntat d’ocupar un espai central a la política catalana, de convertir-se en alternativa de govern, en un partit de govern, i amb un discurs creïble i un lideratge clar i fort. Tot plegat va portar als resultats espectaculars de 2003 al Parlament de Catalunya i de 2004 al Congrés dels Diputats. ERC es disputava amb CiU i PSC l’espai central de la política catalana.

És relativament fàcil situar els partits en l’eix esquerra-dreta, així com en l’eix espanyolisme-catalanisme. Tanmateix, hi ha un altre eix a tenir en compte de forma simultània, o prèvia: estan els partits en una posició que els electors i votants consideren i perceben com a central i amb possibilitats de governar, i de canviar realment les coses, o es situen en els extrems i la marginalitat política, amb poques possibilitats efectives de fer canvis i millorar la competitivitat de les empreses i el benestar de la gent? Des d’aquest punt de vista, considerant els resultats de les darreres eleccions així com les actuacions posteriors dels diferents partits, per la gran majoria dels electors avui només CiU (i potser en part el PSC) estarien situats a la centralitat política. Els altres partits estarien, en un grau major o menor, en l’àmbit de la marginalitat política.

Em sembla clar que en el període 2002-2004 ERC va aconseguir situar-se, de forma incontestable, al mig de la centralitat política del país (repassin les vinyetes de Toni Batllori de l’època). La centralitat comença a perdre-la en el moment en que es decideix votar “no” al nou Estatut de Catalunya, situant-se en el mateix espai marginal que el PP, el que li va costar l’expulsió del govern Maragall. Aquest és, crec, el moment clau. A partir d’aleshores, la direcció del partit, l’aparell del partit (no és el cas de molts càrrecs i quadres institucionals i locals) comença una deriva clara i ràpida cap a la marginalitat política.

Hi ha diferents moments importants d’aquesta deriva. La constitució del Govern d’Entesa, tant per la forma com es va fer, com perquè només pretenia continuar la tasca de govern tripartit de Maragall; li faltava un projecte unitari de país, més enllà de l’obra de govern que va ser prou abundant i important; no tenia un projecte engrescador ni lideratge. La manca d’una cultura de govern de la direcció-aparell del partit, que es trobava incòmode governant i no va contribuir a crear un projecte unitari del govern. A més, qui pot confiar (en) i votar un partit que quan arriben les eleccions renega del tripartit, del que ha fet i defensat durant els set anys anteriors?. Les baralles abans, durant i després del congrés amb les subsegüents escissions de Rcat i SI; la direcció-aparell del partit entra, a partir d’aquell moment, en competència amb els partidaris de l'anomenat “independentisme-express”. La temptació de la direcció-aparell del partit de dir que “no” al nou sistema de finançament que el govern català havia pactat amb el de Madrid; una temptació que s’hagués convertit en realitat (repetint l’enorme error del “no” al nou estatut) a no ser per la rebel·lió de la major part dels quadres institucionals i d’una part de la direcció. I podríem continuar.

Així doncs, el “no” a l’Estatut va fer que ERC se situés fora de la centralitat política que havia ocupat des de finals dels 90 fins a aquell moment. Des d’aleshores la direcció-aparell del partit (almenys la seva majoria quantitativa i qualitativa) ha caigut progressivament pel pedregar de la marginalitat. Caldrà veure si algú és capaç de redreçar-ho. Confesso que, des d’una posició de distància política progressiva, ho veig francament difícil.