Opinió
La veu de Nació

Errejón, nova política i velles incoherències

«A l'esquerra no li queda altra que ser el més coherent possible i evitar que les contradiccions inevitables derivin en conductes imperdonables»

Pep Martí
28 d'octubre de 2024, 19:03
Actualitzat: 19:03h

L'esclat del cas Errejón i la sortida d'escena de qui ha estat un dels rostres de la nova política ha caigut com un llamp sobre l'espai polític de Sumar. Qui va ser un dels líders més brillants de l'esquerra alternativa ha admès -de manera subreptícia- ser un agressor sexual després que es fessin públiques acusacions de diverses víctimes. Aquest dilluns, Més Madrid ha assegurat que desconeixia que fos un agressor, però sí que era conscient que el polític tenia "problemes personals".     

Des de Sumar s'ha argumentat que van fallar els protocols interns establerts per gestionar situacions d'aquest tipus. Però el cert és que hi havia una denúncia anònima des de feia un any i que no va ser fins que, fa ben pocs dies, les acusacions van anar prenent un caire cada cop més amenaçador per al dirigent polític i les decisions es van precipitar. Durant el darrer any no hi va haver cap gest des de l'espai polític al qual pertanyia Errejón que indiqués que aquest era qüestionat en la seva posició. 

Va conservar el seu paper com a portaveu del grup al Congrés fins al moment de la seva renúncia abrupta. Potser té alguna ironia que l'últim acte com a portaveu de Sumar hagi estat acordar una iniciativa amb el PP perquè el govern espanyol requereixi de l'autorització del Congrés per a l'enviament d'armes a l'exterior. L'artefacte polític liderat per Yolanda Díaz, que no agafa de prendre volada, topa ara segurament amb la crisi més greu que ha viscut. 

Ni tan sols en el moment del comiat ha pogut Errejón desfer-se de la retòrica tan amanida sobre el pes del patriarcat i una "subjectivitat tòxica" entre "la persona i el personatge". Massa vegades, als dirigents polítics se'ls entén poc. Però el cert és que cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats a la vida i no hi ha més protocols, quan es produeix una denúncia, que esbrinar-les i, si és el cas, atendre la víctima i apartar el responsable sense manies ni eufemismes.

Estem veient com en partits conservadors, dirigents rellevants no pateixen un cost significatiu per actuacions de corrupció. Actituds de masclisme de taverna potser no seran penalitzades en formacions ultres. Però en un moment en què els sectors més reaccionaris mostren un desvergonyiment inaudit, a l'esquerra no li queda altra que ser el més coherent possible i evitar que les contradiccions inevitables derivin en incoherències imperdonables.      

El cas Errejón, finalment, no hauria de ser utilitzat per relativitzar el que ha estat una de les contribucions positives dels nous moviments polítics sorgits del 15-M. El compromís pels drets de la dona i la conquesta d'espais per a la igualtat serà de les coses que quedaran de les mobilitzacions d'aquests anys. En això, el cas Errejón també farà una contribució, ja que cada vegada serà més difícil per un portaveu de l'esquerra que es reclama com a alternativa actuar d'una manera tan antitètica als valors que es pregonen. 

Arxivat a

Vaig néixer a Barcelona el 1964, però els meus pares eren de la Masó, a l'Alt Camp. Soc llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Vaig treballar molts anys al setmanari El Triangle, on vaig escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació, on vaig aprendre algunes coses de la funció pública. M'interessa el poder en tots els seus vessants i intento ser útil a la redacció de Política de Nació auscultant la dreta espanyola.

He escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder. He participat en diverses associacions del teixit cívic i he estat membre de diverses juntes directives de l'Ateneu Barcelonès, on he perdut i guanyat eleccions. M'agrada conspirar.

El més llegit