Ja fa temps que veus assenyades de l’independentisme ho van dient: l’1 d’octubre va ser una feta importantíssima, l’acte de reivindicació sobiranista més rellevant que ha protagonitzat aquest país en la seva història recent, però no va legitimar la Generalitat a fer efectiva una república independent.

És clar que aquell dia, amb el primer cop de porra de la policia espanyola, tot va canviar. El sobiranisme va deixar de ser un moviment polític que prenia la iniciativa per convertir-se en un moviment perseguit per un estat autoritari i repressiu, obligat al resistencialisme dels llaços grocs i a l’espera de les mesures de gràcia espanyoles.

Però, més enllà dels laments i els exabruptes de Twitter, el problema continua sent el mateix: l’1 d’octubre no va haver-hi prou participació popular (43 %) perquè qualsevol cancelleria europea ens prengués seriosament, i fins avui dia, a les eleccions a les quals s’ha atorgat lectura plebiscitària, els partidaris del sí no han guanyat de la manera contundent que convindria per produir un canvi polític irreversible. Si l’independentisme tingués el 55-60 % de vots, les coses ens haurien anat ben diferents, i la unilateralitat hagués estat una eina més efectiva.

De fet, el màxim que s’ha aconseguit és el 51,5 % de vots a favor en les darreres eleccions al Parlament, si bé en el context enrarit de la pandèmia i amb una participació baixa del 53 %. Amb aquestes xifres no es trenca un estat com Espanya, forjat durant segles amb la voluntat perquè això no passi.

D’altra banda, en percentatge, els partidaris del sí i del no han variat amb escreix des de l’inici del Procés, i tot fa pensar que, si es produís un referèndum amb garanties, el resultat seria renyit i, en el cas que guanyés el sí, seria una victòria pírrica. La consigna d’“eixamplar la base” no sembla que hagi tingut gaire efecte i, tenint en compte la composició sociològica del país, cal ser-ne escèptics en el futur.

Perquè hi hagués una decantació massiva de vot que fes inevitable la independència, n’hauria de passar una de ben grossa, parangonable a altres independències recents en l’àmbit europeu, originades en règims totalitaris (el cas de les repúbliques bàltiques respecte de l’URSS) o per conflictes bèl·lics (la Guerra dels Balcans). Al referèndum d’Eslovènia, per exemple, celebrat l’any 1990, el resultat va ser inapel·lable, amb més del 90 % de sís.

A Escòcia i al Quebec, en canvi, que han celebrat referèndums acordats amb estats de tradició democràtica, ha guanyat el no. L’estratègia de les institucions britàniques i canadenques ha estat prou intel·ligent. Han permès la celebració dels respectius referèndums, de manera que han reconegut Escòcia i el Quebec com a nacions amb dret a decidir el seu futur. Això ha fet que alguns escocesos i quebequesos, sentint-se respectats com a poble, hagin decidit no marxar. Mostra d’aquest tarannà és com el govern britànic ha entomat la proposta de segon referèndum a Escòcia, assegurant que, si el 60% de la població escocesa vol fer-lo, l’autoritzarà.

És probable que, si el govern espanyol permetés un referèndum a Catalunya, ja l’estaria guanyant, perquè un cert nombre de catalans en tindria prou amb el reconeixement del dret a decidir i, com a Escòcia i al Quebec, el no acabaria superant el sí. No hi ha cap indici, tanmateix, que Espanya tingui la intenció de permetre una consulta d’autodeterminació en els pròxims anys. I, de fet, en el cas de l’1 d’octubre, va tenir-ne prou amb entorpir el referèndum per llevar-ne validesa a nivell internacional.

Per molta picabaralla entre els partits sobiranistes, i per molt retorn al mercadeig autonomista, la problemàtica, doncs, segueix sent la mateixa: com es pot guanyar la independència per la mínima, i amb quin grau d’unilateralitat tenint en compte la intransigència espanyola i els estàndards europeus. És un repte majúscul, al qual els polítics independentistes no donen resposta més enllà de paraules buides.