Escrivia fa unes setmanes en aquesta tribuna que calia deixar votar els grecs en llibertat, sense pors, sense histèries ni eufòries afegides. Malauradament hem pogut veure de tot, fet que deu dir poc de la meva capacitat d’influència i molt de la superficialitat de determinats debats polítics. I, cert també, els grecs han votat en llibertat, el que no em converteix en predictor del futur.

Els grecs han votat i Syriza ha guanyat les eleccions. I, gràcies als 50 diputats extres que s’emporta el guanyador a Grècia per obra i gràcia d’un sistema electorat pensat per donar governs sòlids al país, Syriza s’ha situat a les portes de la majoria absoluta. Per entendre’ns: quan el 2003, Artur Mas i CiU van obtenir 46 escons, per 42 de Pasqual Maragall i el PSC, si a Catalunya hagués regit el mateix sistema, CiU n’hauria tingut 61 (39 directes i 22 de “bonus”), pels 35 diputats del PSC. Conclusió d’aquesta extrapolació: amb el mètode grec el 2003 a Catalunya les coses haurien acabat amb un Mas (61) i Maragall (35). Per tant, no hi espai al dubte sobre qui hauria estat president de la Generalitat.

Què vull dir amb això? Simplement poso en valor aquest “bonus” grec per reforçar la configuració d’un govern fort. Ho era el d’Andonis Samaras. Ho serà el d’Alexis Tsipras.

En paral·lel a les pors i les histèries, hem pogut observar a Catalunya les eufòries prèvies sobre Syriza per part d’Iniciativa per Catalunya, de Podemos i d’Izquierda Unida. Unes eufòries directament proporcionals al silenci posterior a l’elecció del company de viatge per part de Tsipras: la dreta xenòfoba, euròfoba, populista, i la configuració d’un govern amb tics misògins.

En qualsevol cas, queda al judici dels lectors el cap de setmana del 24 i 25 de gener de 2015 i, sobretot, la nit electoral i l’endemà de les eleccions, quan des de Podemos fins al president de la Generalitat –amb honroses excepcions- tothom va intentar fer veure d’una o altra manera que encarnava Syriza a l’espanyola o a la catalana. Potser massa mimetismes.

Syriza és grega, i és a Grècia. Ja ho deia a Twitter l’Ernest Folch (@ernestfolch): “A ningú li interessa res del que passa a Grècia, sinó què del que passa a Grècia li dóna la raó”. I com que Syriza és grega i és a Grècia, ha escollit el seu company de ball en clau grega. I enlloc d’escollir una aliança d’ideologies i acostar-se o seduir a una força d’esquerres –que n’hi ha, sobretot tenint en compte que Syriza en tenia prou amb un parell de diputats-, ha fet l’elecció que ha volgut.

Per això, calent-li un parell de diputats, els ha anat a buscar al populisme de dretes. I com que evidentment Syriza no s’ha transformat en una nit en una formació de dretes, la conclusió a la que s’arriba és que l’aliança  no és en clau de proposta ideològica, sinó en clau de proposta populista.

Demanava que els grecs votessin en llibertat. Ara toca ajudar Syriza, i amb ella als grecs a aterrar suaument sobre la realitat. Perquè Syriza no podrà complir el seu programa –en sentit ampli-, però ens convé a tots que el poble grec percebi que la solidaritat europea és a punt per seguir treballant i ajudant Grècia en aquesta nova etapa. Però no a costa dels esforços de les treballadores i els treballadors, les classes mitjanes, de Catalunya, de Xipre, d’Itàlia, d’Irlanda o de Portugal.

Ajudem, doncs, Syriza en aquest aterratge a la realitat, per poder seguir ajudant Grècia i, alhora, ajudant-nos a tots plegats.