Tots els barris i municipis estan avui amenaçats de perdre la seva ànima, de veure’s despullats de la memòria ciutadana, dels records acumulats i transmesos de generació en generació per la gent que hi han nascut i que hi ha viscut i que sap el significat de cada cosa: de carrer, de cada plaça, de cada cantonada, de cada senyal (“en aquesta cruïlla un dia...”, “en aquesta plaça hi vam fer...”, “darrere aquesta tanca, als estius...”, “aquest marc de finestra que s’entreveu a la paret enguixada és un vestigi de...”), etc., etc.

Sobre tots els barris i municipis sembla gravitar avui l’espasa de Dàmocles de la gentrificació, el risc de ser prou atractiu o prou ben comunicat o prou..., per cotitzar a la borsa dels fons voltor i caure en mans de la més vil especulació, que dispara els valors de mercat i que, mitjançant l’encariment exponencial dels lloguers, acaba expulsant el veïnat. Una ciutat és la seva memòria. Una ciutat sense els seus ciutadans i ciutadanes és un llibre que ha perdut les seves les paraules. I un ciutadà gentrificat és un sac de paraules arrancades de les pàgines on adquirien sentit, un grapat de notes despenjades del seu pentagrama. Un habitatge, un barri, un municipi, és tot això. No es pot reduir a un entramat de pedres a comprar i vendre per fer duros.  

I és, òbviament, una condició essencial per emprendre qualsevol trajecte vital, per aventurar-se a portar fills al món, per constituir una família... Per això, és un dret ciutadà fonamental i constitucional. I, perquè és un dret ciutadà, l’administració pública té l’obligació de garantir-lo.

Fa anys que se’n parla. I sembla que, per fi, l’exigència de l’habitatge accessible i el combat contra la gentrificació han passat a formar part destacada de la consciència i l’exigència ciutadana, de manera que les administracions no tenen tan sols l’obligació jurídica de garantir aquest dret, sinó també la legitimitat que dona l’ample consens de la ciutadania. No hi caben subterfugis ni cogitacions retardatàries: ha de fer-se i no té espera.

El govern de la Generalitat ha adquirit un compromís precís: ampliar el parc públic en 50.000 nous habitatges, d’ara fins al 2030, amb la voluntat d’arribar progressivament a un 15% de la totalitat del parc d’habitatge a Catalunya. Al seu torn, el vigent Pla Estatal d’Habitatge 2022-2025 es proposa construir i rehabilitar immobles, amb la finalitat d’incrementar el parc públic, a preus accessibles, tant de compra com de lloguer, i de reequilibrar l’oferta i la demanda, tot punxant l’espiral alcista i especulativa. Fins ara, a partir dels 2.300 milions que suma l’acció combinada de les diverses administracions.

A la Conferència de presidents autonòmics de Pedralbes, s’acaba de produir una novetat important: el govern de l’Estat, conscient de l’envergadura i la urgència del repte, ha proposat triplicat l’esforç pressupostari: passar dels 2.300 milions d’ara a 7.000 milions, amb el benentès que el govern espanyol hi aportaria el 60% i els governs autonòmics el 40% restant, amb la implicació dels ajuntaments sobretot a l’hora d’aprovisionar el sol necessari. 

També s’ha plantejat de barrar el pas al disbarat que es va produir en el passat, quan la protecció de l’obra pública va decaure i l’habitatge construït a càrrec de l’erari públic va passar al mercat privat i a ser objecte d’especulació. Cal la protecció indefinida del nou habitatge públic Que els béns immobiliaris finançats amb els diners de la ciutadania no puguin caure mai més en mans del negoci especulatiu, establint la qualificació normativa i irreversible d'"Habitatge Públic Protegit".

D’altra banda, s’ha proposat de crear una base de dades pública sobre l’oferta d’habitatge, a partir del govern estatal, dels governs autonòmics i dels ajuntaments, amb continguts objectius, comparables i contrastats i amb tota la transparència que correspon a un servei públic, superant així la confusió dels actuals portals privats de l’oferta immobiliària.

Els presidents autonòmics del PP s’han limitat al seu pim-pam-pum habitual, però no poden limitar-se a això davant dels seus electors. La forta consciència ciutadana assolida pressiona també sobre ells. I no poden trigar a sumar-s’hi, encara que sigui discretament, entre bambolines, com qui no vol. La pressió ciutadana hi empeny com mai. Aquesta és una causa que ja ha guanyat l'"hegemonia cultural", que se situa en el primer pla de l’exigència ciutadana. Cal reconèixer les batalles lliurades per algunes organitzacions socials quan les coses no eren tan clares, com és el cas del Sindicat de Llogateres a Catalunya. No és cosa només dels joves, encara que en siguin els més greument perjudicats. Afecta tothom. Tothom, avui, és candidat a ser víctima d’una operació especulativa sobtada que li faci la vida impossible fins a expulsar-lo de casa seva, del seu barri, de la seva ciutat. Anem tard, però ha arribat l’hora.