De la mateixa manera que la sentència del Tribunal Constitucional marca un abans i un després en les relacions Catalunya Espanya, la manifestació de l'11 de setembre  d'ara farà un any, va culminar la feina feta durant molt de temps per tots aquells que aspiràvem a viure en un país lliure i ha provocat una situació política a Catalunya impensable fa molt poc temps. El fet que el president Mas hagi decidit encapçalar el procés pel dret a decidir ha estat absolutament decisiu, ha generat una situació que ha trasbalsat la vida política catalana, ha mobilitzat la ciutadania i ha obligat tothom a prendre posicions.

Estem en el moment de la veritat. Hem de decidir si volem continuar lligats a l'Estat espanyol amb les conseqüències que ja coneixem prou bé perquè les patim des de fa segles o volem exercir el nostre dret a decidir per marxar d'Espanya i construir un projecte de futur nou, engrescador i en llibertat. A Catalunya vivim el present polític amb una intensitat desconeguda fins fa poc. Tothom parla de política. Cada vegada més finestres i balcons llueixen l'estelada, com a símbol de compromís amb el país.

La societat està dividida. A tots aquells que diuen que cal esperar per donar el pas definitiu perquè no es divideixi la societat els hem de dir que ja n'està, de dividida, la societat catalana. A una banda es troben aquells ciutadans que ja han fet el tomb, fa poc o des de fa molts anys, tant se val. Són els qui només són espanyols perquè ho diu el seu DNI i el seu passaport, però a Espanya, ja no hi són. No participen emocionalment del projecte d'Espanya. Aquests votarien “sí” en una hipotètica consulta. Segons les enquestes representen un 56% dels votants. Una majoria molt, molt significativa.

A l'altra banda, hi ha aquells ciutadans que són espanyols perquè ho diu el seu DNI i perquè se'n senten. Personalment se'm fa difícil d'entendre com es poden sentir còmodes formant part d'un estat que, pel fet de ser catalans o de viure a Catalunya, els maltracta econòmicament i els considera súbdits. No els entenc, però respecto la seva posició. Les enquestes ens diuen que aquests ciutadans votarien “no” en la consulta i que representen un 23% dels votants.

I finalment hi ha un tercer grup de ciutadans de Catalunya que dubten. Sí, però no... Alguns de bona fe, altres per interessos espuris, altres per por al desconegut. “Val més boig conegut que savi per conèixer”, deuen pensar. És en aquest segment de la societat que cal treballar. Cal explicar amb rigor, sense demagògies, quin és el futur que ens espera com a país, dintre d'Espanya i fora d'Espanya.

Ha arribat l'hora de la veritat. Tots sentim un pessigolleig intern que posa en evidència que estem en un moment crucial, decisiu. Estem escrivint la història. El món mira Catalunya. Tot i que els líders mundials eviten pronunciaments prematurs, ja es van sentint veus de suport a la democràcia, de suport al dret a decidir dels catalans.

Si els catalans ho decidim, si som capaços d'anar units, l'hora dels adéus és a tocar. Seria imperdonable que malbaratéssim tants somnis!