Trump ha deixat el món estupefacte, tot i que la seva decisió de segrestar Maduro de fet no fa sinó confirmar el que ja fa temps que tots veiem: que la seva idea de la política no té la més mínima consideració ni per la llei -ni interna ni internacional- ni pels principis ètics o res que s’hi assembli, i que la seva predisposició per l’acció unilateral basada en l’amenaça i en l’ús de la força descarnada, pura i dura, no te límits. Atès que els EUA segueix sent a dia d’avui la principal superpotència del planeta, això genera un sentiment general de desolació i desassossec: la sensació que Trump pot fer el que vulgui, quan vulgui i on vulgui en defensa dels interessos dels EUA o, més ben dit, d’aquells interessos particulars als quals en cada moment ell vulgui servir, començant pels seus.

Alguns analistes descriuen Trump -i cada vegada em sembla menys exagerat- com una mena de Hitler postmodern, que, com aquell, de cara enfora aposta per una Anschluss oberta i desacomplexada -avui és Venezuela, demà pot ser Groenlàndia- en obert menyspreu del dret internacional. I que, de cara endins i salvant totes les diferències, converteix els immigrants en el “boc expiatori”, és a dir, en el responsables de tots els mals del país -igual com van fer els nazis amb els jueus- i presenta la seva persecució -igual com aquells ho van fer amb l’extermini- com la solució de tot. Hitler cremava llibres, Trump ataca les universitats que no es pleguen a les seva revolució ultraconservadora. Hitler predicava el “Deutschland über alles”, Trump fa del MAGA el seu dogma particular. Totalitarisme, però a la manera postmoderna. Els paral·lelismes històrics sempre són arriscats, però no fer-lo, en aquest cas, seria quasi negligent. 

Per tant, potser tenen raó, sí, els qui diuen que mai des dels anys 30 un polític occidental havia recordat tan a Hitler. Deu ser per això que té el suport entusiasta dels neofranquistes de VOX a Espanya, els neonazis d’AfD a Alemanya o els neofeixistes de Fratelli a Itàlia: tots ells hi reconeix els seu referent històric. La diferència amb els anys 30, això sí, és que Trump actua en el marc d’un sistema institucional democràtic, el dels EUA, que encara resisteix i que de moment segueix estant per sobre seu. Per això, precisament, converteix la seva acció política en un espectacle audiovisual permanent, amb l’objectiu d’entretenir una audiència que un dia o altre haurà d’anar a votar.

Després de Venezuela, la pregunta en boca de tothom és: pot fer Trump el que vulgui, on vulgui i quan vulgui? La superioritat militar i tecnològica dels EUA és tan abismal respecte qualsevol altre competidor -ja sigui la UE, Xina o Rússia- que el poder de Trump no té límits? Ell juga clarament a que ens responguem que sí: "Demostrant que estic disposat a exercir el meu poder sense límits, quan t’amenaci, tu cediràs immediatament". Però la resta del món ens hauríem de respondre determinadament que no. I actuar en conseqüència.  

Segons la nova doctrina Donroe [sic], la revisió trumpiana de la doctrina Monroe, el retorn de la lògica imperialista dels EEUU a l’Amèrica Llatina té com a objectiu impedir que la Xina consolidi les seves aliances en aquell continent. Un dels principals “pecats” de Maduro per a Trump & Co haurien estat els tractes amb Pekin. Però, certament el futur d’Amèrica Llatina consisteix en saber si queda sota el domini ianqui o el xinès? Estem segurs que no: Amèrica Llatina té prou múscul institucional i un futur econòmic suficientment prometedor com per aspirar a ser un continent sobirà, que decideix lliurement el seu futur. Però això, molt probablement, passi per avançar més decididament en la seva integració regional. Tanmateix, si ha de servir per protegir-se eficaçment del neocolonialisme ianqui, aquesta major integració necessàriament haurà de fer de la seguretat i la defensa comuna una de les seves prioritats. 

Després de Venezuela, ve Groenlàndia? La UE europea s’enfronta a un problema existencial: els EUA no només no la volen seguir defensant, sinó que inclús es plantegen la possibilitat d’atacar-la militarment. La UE, doncs, no té altre remei que prendre’s aboslutament en serio l’objectiu de la seva autonomia estratègica. Cosa que significa que s’ha de fer gran i ha d’aprendre’s a defensar-se, dins de la nova geopolítica global, per sí mateixa. Autonomia estratègica no vol dir gastar un 5% del PIB en defensa perquè t’hi obliguen els EUA i dedicar aquest pressupost a comprar armes a la indústria militar nord-americana. Vol dir que la seguretat europea deixi de dependre de l’exèrcit nordamericà, cosa que -es vulgui o no es vulgui- comporta avançar en la construcció d’un exèrcit europeu. 

Però aquest propòsit, tan fàcil d’enunciar, s’enfronta a dos obstacles gegantins. El primer: com pot crear-se un exèrcit europeu sense disposar d’un veritable govern europeu, democràticament legitimat? O és que aquest exèrcit europeu no hauria de respondre davant d’un ministre europeu de defensa? Però estem encara molt lluny de fer el salt a l’Europa federal que aquest govern europeu implicaria, atès que els polítics i els ciutadans europeus encara no hem après a construir un demos únic a partir de més de vint llengües diferents. El segon: si volem ser realment autònoms dels EUA, aquest eventual exèrcit europeu no pot proveir-se en la indústria militar dels EUA. Sembla obvi. I això passa, agradi o no, per disposar d’una indústria militar pròpia. 

En aquest punt, el tabú difícil de trencar el tenim unes esquerres que mai hauríem volgut trobar-nos davant d’un escenari així. Però la realitat mana. Europa ha de ser la campiona del multilateralisme i la diplomàcia, de la geopolítica basada en la cooperació i no ens les armes, i dels esforços per fer avançar els tractats globals de desarmament, sens dubte. Però, encara que pugui semblar contradictori, una cosa no treu l’altra. Necessitarem el volum d’indústria militar que, d’acord amb el punt en que es trobi a cada pas aquest multilateralisme orientat a la pau i el desarmament, la lògica de la dissuasió segueixi requerint. 

Avui, doncs, el dilema és si depenem de la indústria militar ianqui o d’una indústria militar europea capaç de substituir aquella. Un dilema desagradable, certament, però ineludible. I en cas que assumim que la millor opció és la segona -en cas que dependre de la indústria militar nord-americana sigui, pels progressistes i els pacifistes europeus, un escenari encara pitjor que desplegar una industria militar pròpia- aleshores la pregunta és: de quant temps disposem per implementar aquesta opció? Com de ràpid estem anant per superar els dos obstacles gegantins i com de ràpid hauríem d’estar anant, atès que les transformacions de la geopolítica global no esperen i que Trump ha posat el peu a l’accelerador? Ens podem permetre els europeus seguir al ritme actual en la consecució de la nostra autonomia estratègica? 

Europa i l’Amèrica Llatina, doncs, no tenen més remei reaccionar ràpid. I un cop aquests dos blocs regionals entenen que la nova geopolítica trumpiana no els dona més opció que avançar a marxes forçades en la seva integració, el pas complementari és que s’aliïn molt més estretament entre ells. Començant per la cooperació comercial i continuant per la cooperació política, que hauria de tenir com a objectius l’enfortiment de la democràcia i l’estat de dret, d’una banda, i la defensa de l’ordre global centrat en NNUU i del multilateralisme basat en regles, de l’altra. 

L’acord d’associació UE-Mercosur -que no és precisament que s’hagi improvisat a corre-cuita com a resposta a l’actual deriva nord-americana, sinó que fa vint-i-cinc anys que s’estava negociant- és un pas clar en aquesta direcció. És més que comprensible la protesta dels nostres pagesos en contra d’algunes de les disposicions d’aquest acord. Al mateix temps, la defensa del nostre sector primari -que per descomptat té tot el nostre suport- s’ha de poder equilibrar amb les urgències de la geopolítica global, que són ara mateix d’una gravetat extrema. És difícil obrir els respectius mercats als productes industrials i als serveis sense fer-ho també als productes agrícoles. Però tenen tota la raó els agricultors i ramaders que defensen les clàusules mirall, per garantir que l’acord no obri les portes a la competència deslleial en virtut d’uns estàndards mediambientals i laborals més laxes. 

En tot cas, la llum verda a aquest acord per part de la UE tot just cinc dies després de l’atac dels EUA a Venezuela, vista en perspectiva geopolítica, és una coincidència afortunada. La casualitats de calendari a vegades no ho són gens. La signatura que estamparan els presidents Costa i Von der Layen i els quatre presidents del Mercosur el proper 17 de gener al Paraguai per segellar aquest pacte contribueix a contrarestar, sens dubte, l’operació “Determinació Absoluta” del 4 de gener a Caracas i tot el que aquesta significa. 

Aquesta seria doncs una primera línia de defensa davant del Trump imperial: accelerar l’autonomia estratègica europea i enfortir l’aliança amb el Mercosur i la resta de l’Amèrica Llatina en general. Una manera potser indirecta i, de ben segur, poc espectacular de “parar els peus a Trump” i als nous Trumps que puguin venir en el futur, però molt sòlida i estructural. Una línia de defesa externa. 

I després hi ha la línia de defensa interna. Aquí, tot es juga en les eleccions del midterm del novembre que ve. El propi Trump ha reconegut que la possibilitat de perdre aquestes eleccions que és, ara mateix, el seu principal maldecap. De fet, només aterrar de l’operació veneçolana, el primer que va fer va ser confessar aquesta por davant dels congressistes del seu partit. ¿Què s’ha de fer perquè la seva por es faci realitat? 

Si en la nova estratègia de seguretat nacional, el govern dels EUA explica obertament la seva voluntat d’interferir en els processos democràtics de la UE, perquè els progressistes europeus no haurien de plantejar-se la ingerència recíproca? Tornem-li el pols que ens ha plantejat: si Trump vol carregar-se la UE influint en les urnes europees, donant suport als sobiranistes d’extrema dreta, que els progressistes de la UE ajudin a carregar-se’l a ell a través de les urnes nord-americanes, fent tot allò que estigui a les seves mans perquè l’espai polític que va de Newson a Mamdani guanyi clarament el novembre que ve. O no hem quedat que del fet que Trump perdi les midterm ens juguem, com aquell qui diu, el futur de la humanitat, per dir-ho de manera matusserament apocalíptica?

El més interessant és que, si guanyen els demòcrates, en cas que Trump es negués a obeir les Cambres quan aquestes vetin les seves iniciatives imperialistes (de cara enfora) o autoritàries (de cara endins) -negativa gens descartable atès el seu menyspreu per les normes i les institucions- aquests sempre li podran fer un impeachment. És cert que, per prosperar fins al final i forçar la destitució del president, un impeachment ja fa amb una majoria simple al Congrés però necessita dos terços al Senat. Però el sol fet que l’aprovés el Congrés ja suposaria alguna cosa similar a un game over...  A no ser que l’home i el seu cercle -els Vance, Hegseth, Rubio i companyia- apostin per un conflicte civil de gran escala als EUA.

Però segur que els votants republicans, per molt MAGA que siguin, estaran per la labor d’un conflicte així? En la lògica de l’espectacle audiovisual ininterromput que Trump protagonitza amb delit, els partidaris de la guerra la volen veure per la tele, però no és gens clar que estiguin disposats a anar a fer-la ells directament. I menys si és una guerra civil. 

Tot sembla indicar que, de la manera com va l’economia nord-americana, en aquestes eleccions els republicans perdran els control com a mínim d’una de les dues Cambres. Tal i com van predir la majoria d’economistes, els aranzels han pressionat a l’alça els preus  -tot i que menys del previst, gràcies als guanys impressionants en productivitat que la intel·ligència artificial està aportant a molts sectors, d’una banda, i a l’anticipació de moltes importacions abans que els aranzels entressin en vigor, de l’altra-. El nivell de vida de les classes mitjanes que van donar la victòria al republicà no està millorant, ans al contrari. Els darrers sondeigs, tot i que encara falten mesos, parlen de 12 punt d’avantatge per als demòcrates.

Però, i si Trump les acaba guanyant, malgrat tot? Aleshores tindrem un problema greu, més greu encara que el que tenim avui, que ja ho és molt: ¿que ens depararan dos anys més de doctrina “Donroe”, de racisme rampant a l’interior dels EUA, de combat a la ciència i al pensament crític, etc.? Haurem de deixar per un altre dia la qüestió de si arribats a aquest punt -i tornant als paral·lelismes històrics- la UE s’hauria de plantejar aliances anti-natura per aturar uns EUA desenfrenats, igual com Churchill va pactar amb el diable per tal d’aturar el nazisme. Perquè, per a un liberal conservador com ell, l’URSS estalinista era, sí, el diable. Però, malgrat això, el líder anglès va tenir clar que en aquella hora històrica la principal amenaça per a la democràcia liberal era Hitler més que no pas Stalin. 

Formulem la pregunta -tot i que, per ara, no ens la responguem- de manera directa. Si Trump disposés de dos anys més per seguir amb el seu deliri expansionista i autoritari, quina seria aleshores la principal amenaça per a la supervivència de l’actual sistema multilateral basat en el respecte del dret internacional? És a dir, quina seria la principal amenaça per a la pau mundial? La Rússia que aspirava -i potser encara aspira- a envair Ucraïna sencera, la Xina que ja ha avisat que tard o d’hora pensa annexionar-se Taiwan o els EUA que pretenen reinstaurar un esquema neocolonial a l’Amèrica Llatina i intervenir allà on els plagui, en tots tres casos mitjançant l’ús tan indiscriminat com calgui de la força militar?