Els qui treballem a les institucions europees sovint no som conscients de com la darrera dècada de crisis ha laminat la fe de la gent en el projecte europeu. Especialment de la gent jove.

Ahir vaig tenir la oportunitat de participar en una classe de Sociologia a la UB. M’hi convidava l’amic Silvio Falcón, professor associat allà i vam tenir la oportunitat de debatre amb els alumnes durant 1h i mitja sobre el futur d’Europa. Durant l’intercanvi, els vam preguntar si volien més o menys Europa, la "sorpresa" va ser que només 3 alumnes apostaven per la UE! De la resta 13 volien menys poder per Europa i la majoria s’hi mostraven indiferents.

Sembla que no, però la crisi de Grècia va esclatar quan aquells nois i noies tenien 10-11 anys. Quina Europa han de voler si la única que han vist és la de les crisis econòmiques, la dels refugiats, la del Brexit, la de l’auge dels governs autoritaris, la de la indiferència respecte Catalunya?

Amb Europa, com amb la independència de Catalunya, sempre es dona per fet que la gent jove, les noves generacions, en són tan favorables que la demografia solucionarà algun dia el que la política és incapaç d’acordar. Serà un error?

Aterrant a l’actualitat, l’intent (finalment assolit) del Movimento 5 Stelle i la Lega de formar Govern ha estat un agre despertar per a les borses europees, i especialment per a la prima de risc italiana. Són molts els qui s’han adonat que la crisi de l’euro només estava adormida, i Itàlia no és Grècia.

La realitat és que Itàlia pràcticament no ha crescut els darrers 25 anys, l’atur segueix ancorat més enllà del 10% de forma permanent i el deute es manté al voltant del 120% i el cansament dels italians és insostenible. Malgrat que a les enquestes sobre la sortida de l’euro, només el 25% dels italians voldrien tornar a la lira, però el vot a partits escèptics o anti-euro a Itàlia a les enquestes ja s’acosta al 60%. El xoc sembla inevitable, i els rumors sobre la creació d’una moneda paral·lela a l’euro són creixents.

Tenint en compte que el nou govern italià no té intenció de reformar a fons el país i qüestionar el poder de Roma, sinó de rebaixar impostos, crear una renda bàsica universal i deportar centenars de milers d’immigrants de forma simultània, és difícil ser optimista a mig termini, encara que també és difícil que un govern tant heterogeni se’n pugui sortir en complir les pròpies promeses. Que la Comissió Europea faci declaracions incendiàries de forma recurrent, només agreuja el problema i facilita el discurs anti-UE. Alguns porten tants anys a la bombolla europea, que han perdut tot contacte amb la realitat dels ciutadans.

El dopatge monetari del BCE ha ajudat a estabilitzar l’economia europea, però no fa miracles -i acabarà a l’octubre d’aquest any. Draghi pot evitar que els mercats financers provoquin la sortida de l’euro d’Itàlia, però no pot evitar que un poble fatigat decideixi a les urnes la seva sortida. 

D’altra banda, Draghi no hi serà sempre. L’any 2019 serà elegit un nou President del BCE i tot apunta a que provindrà d’uns dels països nòrdics, molt menys proclius a utilitzar la política monetària per tapar la falta de reformes i inversió. Pujaran els tipus d’interès i amb ells, els costos de finançament dels països. Afectarà a Itàlia clar, però també a Espanya, que amb un 100% de deute/PIB, un 15% d’atur, un dèficit encara de 30.000 milions anuals i una crisi de pensions a la vista pot patir molt. I tot això comptant que no hi haurà una nova recessió els propers anys!

Fa 4 anys vaig publicar un llibre, La Unió Europea en perill on explicava que sense reformes als Estats i a la UE, un dia partits anti-euro arribarien al poder i podien trencar la moneda única. Malauradament, avui hi estem més a prop que mai. El descontentament amb la UE creix, i contra el tòpic la gent jove potser serà menys europeista que les generacions precedents. Cap escenari és descartable.

Articles relacionats:

Renzi: més centralista que reformista?

Progrés sense sobirania?