“El ministre d'Afers Estrangers, Alfonso Dastis, es va comprometre davant de les autoritats europees a posar en marxa una investigació "independent" sobre la repressió policial de l'1-O”, explicava fa uns dies el Síndic de greuges Rafael Ribó, en una compareixença al Parlament. Però a Ribó no li consta que s’hagi fet cap pas per abordar aquesta promesa. I per què l’hauria de complir, en Dastis? Qui ha negat repetides vegades la brutalitat de les forces de seguretat de l’Estat, com es pot  responsabilitzar d’una investigació ‘independent’?

"No crec que es produís cap situació brutal. Moltes de les imatges s'han provat que eren fake news. I si va haver-hi ús de la força, aquest va ser limitat", va respondre el mateix ministre d’Afers Estrangers en una entrevista a la BBC aquell mes d’octubre. Des de l'Estat s'ha negat sempre la xifra dels més d’un miler de ferits en les càrregues, inclús que un d’ells acabés perdent un ull. I el relat l’ha mantingut després el ministre de l’interior, Juan Ignacio Zoido, quan va intervenir al Senat per justificar l'actuació de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. "Es va produir un ús legítim i proporcionat de la força per impedir el referèndum”.

A Internet es poden enviar imatges falsejades fàcilment, cert. Ara... trobo molt complicat -i realment difícil de coordinar-, que es pugui fer un enregistrament massiu fictici, emprant centenars de mòbils d’anònims, en els mateixos escenaris, amb gent de totes les edats rebent cops de porra de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. Que van ser 52 càrregues en col·legis electorals! Quin productor s’atreviria a realitzar tal proesa, a més d’assegurar-se que totes van a parar, el mateix dia a l’àgora virtual? Fins ara, l’únic que ha gosat explicar la crònica dels fets, cenyint-se molt a la realitat, ha estat el director del documental “1-0”, Lluís Arcarazo. I la plataforma Wikileaks va compartir un arxiu 365 vídeos de la repressió viscuda a Catalunya aquell 1 d’octubre de 2017. O potser ells també han pervertit la veritat?

“L’estat espanyol va patir una operació “híbrida” a través de robots que van difondre propaganda a mitjans internacionals a través de les xarxes”, va insistir fa unes setmanes Soraya Sáenz de Santamaria, referint-se a l'1-O. Doncs l’operació va funcionar a la perfecció, perquè en aquells primers dies d’octubre, centenars de mitjans internacionals van creure’s "el fals relat", van reproduir les esfereïdores imatges dels enfrontaments de la policia espanyola amb la població civil desarmada, els cops de porra i les contusions de molts ferits. És a dir, que els prestigiosos periodistes que treballen en capçaleres tan influents no van fer bé la seva feina, no van comprovar els fets i van difondre notícies falses durant dies.

Avui fa sis mesos de l’1 d’octubre: mig any d’aquella alegria desfermada per anar a votar, mig any de la violència excessiva per impedir el referèndum. Tot el que ha passat després d’aquesta data (i 20 dies abans també) ha estat, està sent, una bogeria. Una bogeria per la repressió constant de l’Estat, per la involució de la democràcia durant els darrers mesos, per la retallada constant de les llibertats, per l’acarnissament contra mestres, mecànics, bombers, músics, escriptors, informàtics, regidors, alcaldes o activistes, que han passat,  d’un dia a l’altre, a ser imputats per delictes d’odi.

Una invenció constant de la realitat, com quan el jutge Llarena compara “els líders del procés amb els colpistes del 23-F” o parla de "fanatisme violent" com a excusa per imputar a 25 dirigents independentistes. Com quan la Guàrdia Civil s’inventa el poble català Sant Esteve de Roures per justificar que “un dels manifestants va aprofitar la caiguda d'un dels agents per etzibar-li una brutal puntada de peu a la part posterior del cap". 

Fa mig any que vivim en una desmesura permanent, amb el Govern a presó o a l’exili, amb l’aplicació del 155 sobre de les institucions catalanes, amb la intervenció econòmica del govern, i amb una Europa que ja no pot mirar més cap a un altre costat, ni fer més de "convidat de pedra". El conflicte s’ha desbordat entre les seves fronteres. I ja no serveix l’excusa “d'aquest és un afer intern” perquè ara és més de tothom que mai.