Quan fa anys va arribar l'expressió "ventre de lloguer", que aixecava suspicàcies perquè deia amb totes les lletres que es podia llogar un cos com es lloga una incubadora, es va canviar ràpidament per la menys transparent "maternitat subrogada". La majoria vam haver de buscar "subrogar" al diccionari; quan no vols parlar clar sempre és útil fer servir paraules obscures. Però aquesta expressió nova no era tan acurada: qui gesta un embrió exerceix la maternitat? Si en néixer el nadó va a parar directament als braços de qui el cuidarà tota la vida, qui exerceix la maternitat de debò?

La humorista Irantzu Varela proposa al seu espai El tornillo dir-ne d'una manera una mica més clara: "venda de bebès". En realitat, tu pagues uns diners, pots decidir si ofereixes material genètic propi o si el compres, i al cap d'uns mesos et donen un bebè.

El debat sembla enfrontar dos grups: els que creuen que tothom té dret a tenir fills amb la seva genètica i els que creuen que, de nou, s'està fent servir els cossos de les dones per mercadejar-hi. De les dones cis, és clar, perquè els homes trans i les persones que s'adscriuen a altres gèneres, per molt úter sa que tinguin, no es consideren candidats vàlids per a gestar. Algunes associacions de gais han arribat a dir que anar contra els ventres de lloguer és homòfob, però no tenen en compte que la majoria de països en què estan permesos només els poden utilitzar les parelles heterosexuals.

A mi em sembla, però, que es pot estar d'acord amb totes dues coses. És a dir, en una societat que posa tant de pes en l'herència genètica, puc entendre que algunes persones que no tenen possibilitat de gestar busquin solucions tan rocambolesques com llogar algú que els ho faci. Tampoc no es pot negar que s'està fent servir el lloguer d'úters per mercadejar amb el cos de les dones, que si tenen sort no reben ni una tercera part del que costa a qui compra. Si no tenen sort, són obligades a vendre's pels seus marits en presons disfressades d'hospital a l'Índia i no veuen ni una part ínfima del que els costa als rics comprar-li la criatura.

El negoci és lucratiu i sembla que seria raonable regular-lo, sobretot perquè hi ha persones (amb esperances, sentiments, necessitats i fins i tot el propi cos pel mig). Però una cosa és regular i una altra publicitar un discurs acrític d'acceptació de l'enèsima explotació de les dones, amb fires comercials i campanyes publicitàries incloses. La regulació ha d'anar en el sentit de garantir els drets de les gestants i de minimitzar el risc d'explotació. I, evidentment, ha d'anar acompanyada de mesures que garanteixin que quan es busca una família d'adopció per a una criatura, es miri l'adequació d'aquesta persona o d'aquesta família, i no l'orientació sexual dels futurs pares. Aquí estaria bé recordar, tot i que el tema no és ben bé aquest, que ser pare (o mare) és un desig, no un dret, per molt fort que sigui. El dret de veritat és tenir una família que et cuidi.

No seré jo la que li digui a una altra dona (cis) què li ha de sortir del cony o què s'hi ha de ficar, això que quedi clar. I, dit això, també diré que creure fermament en el dret al propi cos no impedeix, tampoc, pensar que estaria bé anar arribant d'una vegada a un món en què si gesto per a algú altre sigui per generositat, no perquè arriscar la vida (sí, t'hi jugues la vida, en un embaràs) sigui l'única manera de tirar endavant econòmicament.