Quan Alex Salmond va perdre el referèndum d’independència i va retirar-se de la política, el mirall escocès que Catalunya mirava embadalida es va trencar en mil bocins. Escòcia veia com l’astúcia de David Cameron enterrava el somni de la independència almenys per una generació i Catalunya accelerava cap a l’autodeterminació –consulta el 9-N de 2014, elecciones plesbicitàries de 2015 i referèndum de l’1-O de 2017.

Les coses no van sortir com es preveia, però. El 9N va acabar amb persecucions i condemnes judicials, les eleccions plebiscitàries no van donar un resultat concloent i el referèndum de 2017 va derivar en una repressió violenta de l’Estat contra població civil i amb la supressió de drets i garanties constitucionals per a un segment important de la població. Una repressió que encara continua i és ben viva.

A Escòcia, per la seva banda, un esdeveniment inesperat va tornar a encendre la flama de la llibertat que es creia extingida. Cameron va voler repetir la jugada. Acceptar el referèndum d’Escòcia va servir-li per aturar el moviment d’independència escocès. Acceptar un referèndum per abandonar la UE havia de servir per aturar i absorbir l’extrema dreta i els populismes en alça al Regne Unit. Però aquest cop no li va sortir bé.

El Regne Unit en el seu conjunt va votar per sortir de la UE. El Brexit va obtenir una victòria inapelable, però amb un matís important: a Escòcia, gairebé el 2/3 de l’electorat va votar en contra de trencar amb Brussel·les. Cameron va haver de plegar i la seva successora va intentar la quadratura del cercle per evitar el trencament amb Europa. Fins que Boris Johnson va esdevenir primer ministre amb la voluntat ferma d’executar el Brexit. 

Així és com Escòcia va veure legitimat el rescat de la idea d’independència. El referèndum de 2014 s’havia perdut perquè els unionistes van repetir fins l’extenuació que el trencament implicaria la sortida automàtica de la UE. Molts escocesos van decidir no votar independència per evitar sortir de la Unió Europa. En un gir copernicà, ara Escòcia es troba fora de la UE per haver decidit romandre dins del Regne Unit. 

Si Londres va treure Escòcia de la UE contra la seva voluntat, torna a tenir sentit preguntar un altre cop als escocesos si volen ser independents per tornar així a la Unió Europea. El govern escocès ha anunciat formalment un nou referèndum d’independència. Londres s’ha afanyat a dir que ni parlar-ne, però com que el Regne Unit no és Espanya, en comptes d’amenaçar amb presó i repressió, s’ha compromès a estudiar la proposta.

La primera ministra escocesa ha portat la iniciativa a la justícia per obtenir un dictamen sobre si el parlament escocès pot convocar el referèndum. Una justícia que no té per missió primordial mantenir la unitat de l’Estat, com a Espanya, sinó que la seva funció és impartir justícia. De totes maneres, si els camins legals es tanquen, la voluntat de l’independentisme escocès és convocar eleccions de caràcter plebiscitari, amb un únic punt al programa: la independència.

Són fórmules que ens resultes familiars. Aquí les hem assajades totes. La diferència, però, rau en el capteniment de les parts involucrades en el conflicte polític allà i aquí. Allà, el Regne Unit sempre ha reconegut el dret d’autodeterminació d’Escòcia, i la repressió violenta d’una expressió democràtica –sigui al Parlament o a les urnes– és directament impensable. 

En tot cas, serà interessant per a Catalunya observar com evoluciona el conflicte escocès. Johnson no cedirà ni acceptarà un nou referèndum. És probable que el dictamen de la justícia britànica digui que sense una cessió de competències de Londres a Edimburg no es possible convocar un nou referèndum. Aleshores les eleccions plebiscitàries prendran protagonisme. Caldrà veure com s’ho faran els escocesos per plasmar el resultat i fer efectiva la independència. El mirall escocès tornarà a ser d’utilitat per a Catalunya