Catalunya i Escòcia tenen en comú el fet de ser nacions que aspiren el seu propi estat. Aquesta deu ser la única gran coincidència. La resta, són diferències. Començant per la relació dels escocesos amb Anglaterra. El Regne d’Escòcia forma part del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la seva bandera, la creu de Sant Andreu, està integrada a la Union Jack, la seva autonomia es receptora neta de diners i el seu pressupost és molt més elevat que el de Catalunya amb molts menys habitants. Res a veure doncs amb el minso reconeixement institucional ni la garreperia financera d’Espanya respecte de Catalunya.

A Londres sembla dominar la intel·ligència política. La tradició democràtica dels britànics s’està demostrant amb tota la seva força a l’hora de resoldre les aspiracions nacionals dels escocesos. El govern de Londres va respondre ràpidament amb la convocatòria d’una consulta vinculant, demostrant respecte democràtic i cintura política en intuir que els independentistes eren minoria, al menys en el moment inicial del procés. Com més aviat millor, es devien dir. I potser, varen fer alguna cosa més: negociar el mateix projecte d’una nova Escòcia per salvar la Union Jack. Així, ni el “no” ni el “sí” seran traumàtics.

A Edimburg, també sembla manar la intel·ligència. A diferència del que passa a casa nostra, el moviment independentista escocès té un líder que va obtenir la majoria absoluta al parlament. És ell que negocia, que marca l’estratègia i que ha fet públic el projecte de país, a partir de quatre grans pilars: manteniment de la Corona i la lliura esterlina i voluntat de seguir sota la protecció del Banc d’Anglaterra i a la Unió Europea. Aquests factors aporten al procés un plus de moderació, de continuïtat emocional i econòmica del nou estat amb una realitat forjada durant segles que podria explicar l’ascens continuat del “sí” al referèndum, però que també ens permeten creure en l’existència d’una complicitat a Londres que aniria molt més enllà de la convocatòria. D’altre manera no es podria entendre la viabilitat d’aquestes quatre voluntats definitòries de com veuen els escocesos la seva independència: seguint la tradició britànica. Però per això han de comptar amb la predisposició anglesa, conseqüència de la seva experiència de retenir les restes de l’imperi.