Ahir vaig assistir una estona a l’acte de retrobament dels qui van ser alumnes de l’Escola d’Aprenents Elizalde -EAE- on el meu pare i els meus tiets van aprendre ofici. Després de la pandèmia, i uns quants anys sense assistir-hi, van fer de l’acte un acte emotiu, important. Alguns ja no han pogut tornar, com l’apreciat Màrius Cugat que va ser president de FATEC, d’altres no tenien la mateixa energia o la mateixa memòria, però seguien sent els mateixos, amb ganes de retrobar-se, parlar, compartir fotos de joventut o simplement records. L’ànima de l’acte, des del 2005 és en Robert Ors als que molts envejaven ahir l’energia i agraïen l’esforç de coordinació. Però també altres com el meu tiet Ramon han fet una feina de coordinació per fer-ho possible.
 
L’any 1940 es va crear l’EAE, molts joves van aprendre l’ofici en aquesta escola i van tenir un futur laboral. En una postguerra sense esperança i molta gana molts accedien a la formació i també a la feina a joves entre 14 i 20 anys. L’EAE va funcionar fins a l’any 1960. Elizalde va ser puntera en la indústria del motor, tant d'automòbils com d’aviació, ocupava una illa de l’eixample i la casa familiar és, des dels anys 80, un centre cívic de l’Ajuntament de Barcelona.
 
Aquest 2022 han volgut celebrar la sortida de la pandèmia, recordar els que no hi són i, també, els 15 anys de la primera retrobada d’exalumnes. S’han fet grans, alguns, com el meu pare, ja no van poder anar a la primera; d’altres com l’estimat Francesc «Cisco» Sobrevias o el Cinto Cortés ja no han arribat; altres apreciats amics i companys com en Viladiu, en Cebrián, en Martorell o l’Alonso va ser allà fent un reconeixement a l’oportunitat que se’ls va donar de joves.
 
Una part de les converses, precisament, anaven cap aquí: la necessitat de donar valor a l’ofici, a la formació professional. Comentàvem com, durant massa temps, la universitat semblava l'única sortida i, en canvi, el que manquen són oficis i com en són de necessaris que dones i homes joves d’avui puguin tenir oportunitat semblant a la seva.
 
El món ha canviat molt i ells, i elles les poques que hi eren acompanyant, s’han adaptat als canvis. Han passat de la societat de postguerra a la societat digital gradualment però també ràpidament. Són una generació que reconeix i demana ser reconeguda i no apartada. Actualment, poques persones tenen la capacitat d’adaptació que han tingut i han desenvolupat socialment. No és només l'ordinador o l’smartphone sinó com han sabut primer reconstruir i després desenvolupar un món que no els donava esperança: guerra, postguerra, guerra mundial, fam, repressió... també, possiblement, han estat la darrera generació amb capacitat d’estalvi, les que hem vingut més tard ja hem viscut l’atur estructural i la precarització progressiva i salvatge dels llocs de treball, alhora la seva austeritat enfront del consumisme atroç que endeuta el futur a nivell econòmic i mediambiental actualment.
 
Es van forjar professionals, però també grans amistats que mai es van desfer. Un dels convocats, en Valentí va cantar, com en altres trobades, i repartia una targeta en la qual deia "Tots els interessants principis són bons de recordar. EAE, un principi fonamental que ha donat embranzida a la carrera professional" i jo afegiria, una generació que ha treballat per dotar-nos de valors.