Fa molts anys, un periodista d’una ràdio em va dir a Madrid: “No t’enganyis; si ens ho proposem, podem fer de qualsevol un líder polític”. Evidentment es referia al fet que sortint a teles i ràdios, amb el suport de columnes de premsa, un que no és ningú es converteix en el més conegut del seu gremi. Aleshores, aquest algú ja pot parlar de llistes obertes, perquè segur que el posin on el posin, el coneixeran i el votaran. Però això no és un líder polític. El periodista manifestava amb les seves paraules no sols la supèrbia de qui es creu decisiu, ans també la ignorància del que significa lideratge, i per tant, del que és un líder polític, un concepte que explicar requeriria un temps i un espai dels que aquí no disposo.

Tanmateix és el signe dels temps: els programes polítics són indistingibles; en tots  hi ha la mateixa voluntat d’acontentar l’elector (per posar un exemple: subvencions, rendes mínimes o complements de sou, en què es diferencien?). I si es distingeixen els programes perquè en un surt la reforma de l’avortament i en un altre que seran ells els que definitivament acabaran amb els paradisos fiscals en el món, tant és, perquè sempre queda el recurs de no complir les promeses fetes... Al cap del carrer, no existeix el delicte d’estafa electoral...

En l’àmbit municipal, sobre tot en els municipis petits, hi ha una variable independent: es vota la persona, i això humanitza la contesa electoral. Cap partit ha volgut recordar, però, que la màxima democràtica essencial en aquest àmbit sens dubte seria que els partits polítics hi tinguessin poc a veure, que no hi suquessin pa... ah!, Però els partits al municipis es juguen molts diners, no poden deixar de ficar-hi cullerada, ni els més nous parlen d’altra cosa que de la vella màxima de reduir-ne el nombre, i per aquesta raó les eleccions es transformen en enquestes fiables sobre l'esdevenir polític d’una comunitat.

Des d’aquesta inevitable realitat, les eleccions municipals de maig, s’ha dit i ho comparteixo, plantegen una doble dimensió, més complexa a Catalunya que a la resta d’Espanya: per molt que interessi als periodistes de Madrid elevar a la categoria de líder a qui creuen que millor podran manipular en el futur, per molt que a la vegada intentin deconstruir la figura dels que sembla que es poden polir l’esquerra que hem conegut fins ara; malgrat tot això, al marge de tot això, a Catalunya roman impertorbable el doble eix que hauria de fer preguntar-se a més d'un el perquè, en comptes de criticar-nos: l’eix de les ideologies, perquè aquestes existeixen, (els hi agradi o no als que volen restar indefinits per engreixar-se en l’espai de la confusió) i l’eix de la identitat nacional. Totes dues es barregen en temps de crisi; no es pot dir, com feia Lluís Bassat fa poc, que cal arreglar primer la misèria i després la resta, perquè la misèria principal no és a la butxaca, és a l’esperit. És la supèrbia i la ignorància, es la misèria moral la principal causa de la nostra mort. Per això, no resta altra opció que pensar-ho tot d’un cop; i decidir si som liberals o volem subsidiar la vida; si volem romandre presoners de les nostres pors, necessitats o interessos, o la llibertat en el més ampli i meravellós sentit de la paraula.