Aquests dies el veto del govern espanyol contra els mossos ja ha agafat volada internacional. El ridícul és notable i la campanya de desprestigi contra els Mossos que han intentat a la desesperada només ha fet que augmentar-lo. Amb tot estan passant altres coses (molt greus) que no ens haurien de passar per alt.

Aquest mes d’agost la policia espanyola ha detingut dos periodistes d’origen turc-kurd que eren a l’Estat de vacances. El motiu? Són crítics amb el règim autòcratic d’Erdogan. 

Un dels periodistes, Dogan Akhanli, ha tingut la sort de tenir la nacionalitat alemanya, i el govern de Merkel (durament confrontada amb Erdogan) ja n’ha forçat l’alliberament immediat. L’altre periodista Hamza Yalçin, de nacionalitat sueca, no ha tingut tanta sort, porta a la presó de Can Brians des del dia 3 d’Agost i dimecres mateix l’Audiència Nacional en va desestimar l’alliberament. Fins arribar a Espanya, ambdós periodistes havien viatjat per Europa sense cap problema.

La situació és molt greu, per tal de complaure a un autòcrata com Erdogan l’estat espanyol està fent miques el seu propi estat de dret. Detenir periodistes perquè fan oposició a un “aliat” és menystenir la pròpia democràcia així com la llibertat d’expressió. 

Aquest article de Yavuz Baydar (periodista turc exiliat a Europa) ho explica de forma demolidora. Avisa que Espanya i Turquia tenen un acord bilateral per tornar-se persones sospitoses d’algun crim, i tracta la policia espanyola d’ignorant i de tontos útils d’Erdogan. La frase final ja ho diu tot: “els ciutadans d’origen turc i kurd, opositors a Erdogan, haurien de poder viatjar a Espanya sense por de ser tractats injustament”.

La col·laboració amb Erdogan recorda la col·laboració amb Putin. I és que malgrat les sancions de la UE a la Rússia de Putin per les seves accions a Ucraïna, el govern espanyol va permetre fins la tardor de 2016 que diversos vaixells de guerra i submarins russos poguessin usar Ceuta per a repostar anant cap a Crimea o cap a Síria en ple bombardeig rus d’Alep. Encara pitjor, l’empresa que feia el repostatge era del cunyat de l’exministre i actualment comissari europeu Arias-Cañete.

Tot i així, no és el primer cop que a l’Espanya post-franquista es fa negoci amb la guerra dels altres, clar. Arran dels atemptats hi ha hagut polèmica sobre els vincles de la família reial espanyola amb l’Aràbia Saudita (un dels majors espònsors mundials de les visions més radicals dins l’islam) i s’ha recordat amb raó que l’astronòmica fortuna dels Borbons prové en bona part dels seus negocis amb la família dels Saud. Expliquen que des de principis dels anys 70, el rei Joan Carles rebia uns cèntims per cada barril de petroli que entrava a Espanya via l’Aràbia Saudita. Suposo que així és fàcil reunir més de 1.000M d’euros.

Queda clar perquè els britànics han rebut més crítiques pel Brexit que l’Aràbia Saudita per les execucions d’opositors. Tampoc s’ha parlat gaire dels bombardejos àrabs al Yemen, que ja han causat 10.000 morts civils en dos anys, mentrestant el rei Felip VI ajudava a què Espanya esdevingués el tercer major exportador d’armes a l’Aràbia Saudita.

Tornant a les detencions dels periodistes turcs/kurds, Espanya està superant els límits d’allò permissible en democràcia en el seu afany per plaure Erdogan. L’alliberament immediat de Hamza Yalçin no hauria de ser una opció, sinó un imperatiu moral per a tots els demòcrates. 

Amb tot, encara que l’alliberessin per la pressió exterior, una pregunta seguirà sense resposta. A canvi de què ajuda Espanya a la Turquia d’Erdogan o la Rússia de Putin? Estan segurs a Espanya els demòcrates exiliats i perseguits per règims autoritaris? Cada dia que Yalçin segueix empresonat, Espanya és més lluny d’un estat de dret europeu.