Els mitjans de Madrid (i també algun de català) fa dos dies que estan escandalitzats. El Tribunal Suprem de Veneçuela -l'equivalent al Tribunal Constitucional espanyol- ha decidit laminar els poders de l'Assemblea Nacional -el parlament del país-. Al primer, els magistrats proposats pel chavisme són majoria, i al segon organisme ho és l'oposició. És lògic que als que tenim la pell una mica fina ens vinguin al cap les comparacions entre Espanya i Veneçuela i el paper del nostrat TC, que ara suspendrà de forma automàtica les partides del referèndum al pressupost català després del recurs del govern espanyol. I és que, al cap i a la fi, pràcticament no hi ha diferència entre com es trien els jutges del tribunal que té la seu a Caracas i el que la té a Madrid.

Tots ells han de ser juristes de reconegut prestigi. En el cas del veneçolà per proveir els magistrats i els suplents de les sis sales es fa una selecció d'aspirants (el darrer cop va ser entre 400) i després el parlament els vota tres vegades. Si no s'aconsegueix majoria qualificada de dos terços -va ser el darrer cas, l'any 2015- a la quarta n'hi ha prou amb la majoria absoluta simple, que el chavisme tenia aleshores, per evitar el bloqueig. A Espanya hi ha més intervenció del govern però cal buscar més consensos perquè, si no hi són, els magistrats segueixen en funcions el temps que calgui: sense cap procés de selecció previ, el PP i el PSOE, en tant que grups majoritaris amb més de dos terços dels escons, acorden noms que trien el Congrés (quatre) i el Senat (quatre). Dos més els tria el Consell General del Poder Judicial i dos els posa a dit el consell de ministres.

Les comparacions són odioses. I feridores si es comprova com els que s'indignen davant les arbitràries detencions d'opositors o tancament de mitjans de comunicació a Veneçuela, són els que aquí aplaudeixen i en el millor dels casos miren cap a una altra banda quan a Espanya es tanquen diaris sense que després se'ls pugui atribuir cap delicte (cas de l'Egin i l'Egunkaria) o s'empresonen líders per intentar que els que avalen la violència es passin a la política. Els va passar a Arnaldo Otegi i Rafa Díaz. Aquest últim, que era secretari general del sindicat LAB, encara està empresonat malgrat que no té cap delicte de sang i ETA entregarà les armes.

Amb el procés que viu Catalunya de fer i escoltar paral·lelismes tothom se n'ha fet un fart. A Madrid han estat tres anys dient-nos que no tenia res a veure amb Escòcia, que allò havia estat un regne i Catalunya mai i que la tradició política era diferent i, és clar, no es podia pretendre atorgar als uns el dret a decidir que els altres tenen. La voluntat popular és aquí, i així ho hem constatat, el de menys. Ara, els mateixos que deien que no es podia comparar s'aferraran al "no" de Theresa May al referèndum que Escòcia ha demanat de nou aquesta setmana després que s'activés el Brexit per dir que ara això de votar no és el que es porta a Europa.

Si busquem i rebreguem els casos sempre trobarem exemples per donar la raó als partidaris d'una o altra cosa. És un debat que acaba amagant el realment important: la voluntat popular expressada a les urnes de forma sostinguda en el temps.