Durant anys es va dir que Espanya era una excepció a Europa. Era dels pocs països de la Unió Europea (UE) en els quals l'extrema dreta no estava present en la vida política. Una afirmació que servia també per cantar les suposades excel·lències de la democràcia sorgida de la Transició. Els fets s'han encarregat de posar les coses al seu lloc, i en uns pocs anys sembla que s'ha recuperat el "terreny perdut". L'extrema dreta, ja present en les institucions de manera important, ha entrat en governs i pot ser a l'executiu espanyol després del 23-J. 

El cas de penetració dels ultres a la vida pública estatal ha seguit totes les fases de la resta de països. Com és el blanquejament de molts dels temes favorits de les formacions de dreta extrema o la frivolitat amb què són tractades des dels mitjans de comunicació, que decideixen qui és extremista i qui no. El paper dels mitjans en la legitimació ultra hauria de ser motiu de reflexió severa. Com també la feblesa de la resposta donada des de la cultura i l'acadèmia espanyoles a l'emergència ultra. 

En aquest sentit, l'ús del llenguatge és un senyal del que pot venir. El procés sobiranista ha servit també per establir una línia vermella, però no contra l'extrema dreta sinó contra l'independentisme, equiparat a vegades a l'extrema dreta europea mentre Vox era admès amb respecte en el club del "constitucionalisme". Recordem com els líders del partit de Santiago Abascal eren ben rebuts en les manifestacions unionistes a Barcelona.  

En realitat, l'afirmació que la democràcia espanyola era neta de tota taca de dreta extrema era com a mínim inexacta. Un potent sector de la dreta més radical mantenia i manté quotes de poder, només que plenament inserida en el principal partit conservador. Un PP que, recordem-ho, va ser fundat per exministres de la dictadura i fou liderat per un José María Aznar que, recordem-ho també, va votar en contra de la Constitució. 

És ara, quan el fantasma negre recorre Europa com una taca d'oli, de Finlàndia a Itàlia, de Polònia a França, que veiem que el que representa Vox ja era present a l'estat espanyol, on ha trobat escalf i comprensió. Sobretot en els que encara avui neguen que sigui d'extrema dreta i es disposen a entendre-s'hi sense gaires escarafalls. I potser ens trobem amb sorpreses. Perquè aquest estat, tantes vegades d'esquena als corrents moderns que van triomfar en moltes nacions europees, va ser ràpid a l'hora d'aprendre de les experiències feixistes. Va passar només un any entre l'arribada de Mussolini al poder a Itàlia, el 1922, i el cop militar que va instaurar la dictadura de Primo de Rivera a Espanya.