86 a 49. Ahir a la sessió de control del Parlament, i com és freqüent en totes i cadascuna de les darreres sessions de control de la Cambra legislativa catalana, es va parlar de l’anomenat i ja obsolet encaix entre Catalunya i Espanya. El to i el discurs dels diputats ens permet, a aquestes alçades, saber perfectament quina idea de país té cada partit polític. S’ha acabat l’hora de les negociacions. Resultat: 86 diputats i diputades (CIU-ICV-ERC-SI-Dcat) volen que Catalunya disposi dels recursos que produeixen tots i cadascun dels catalans i catalanes, mentre que 49 diputats (PP-PSC-Cs) i diputades volen que Espanya continuï decidint el futur de Catalunya.

Amb dades econòmiques a la mà, l’encaix entre l’Estat espanyol i la comunitat autònoma que més dóna per al manteniment d’aquest estat és inadmissible. Ho ha estat des de fa dècades, segles, però en moments de crisi econòmica com els actuals, la magnitud de la tragèdia esdevé grotesca. No hi ha encaix quan hi ha deslleialtat, mentides, incompliments, menyspreu i incapacitat de negociació política. Espanya mai no ha tingut cura de Catalunya i la gran mentida és ja una evidència per la majoria dels catalans i les catalanes. Amb Espanya no hi ha res a fer, no ens en sortirem. Ni model autonòmic, ni federal ni confederal. S’ha acabat. Punt i final. Les dues parts han d’encarar el seu futur amb total independència. Ni l’actual, ni l’anterior, ni els anteriors governs espanyols no han entès el fet català, mentre que els anteriors governs de la Generalitat han perdut el temps intentant arribar a acords amb aquesta Espanya que no ens entén. Veient la dramàtica situació econòmica i financera de Catalunya és evident que tots els pactes pretèrits només han servit per recollir engrunes, per agenollar-se davant  la injustícia, per posar tires d’esparadrap per curar una ferida mortal de necessitat.

Amb Espanya no hi ha res a pactar, així espero i desitjo que ho vegi l’actual Govern encapçalat pel president Mas. Ni ens “donaran” el pacte fiscal en la línia del concert econòmic ni res que s’hi assembli. Ens oferiran, sent generosos, les darreres engrunes que no vam recollir, però que evidentment no serveixen per recuperar la nació en tots els sentits, econòmic, social, cultural i moral. Però em preocupa que a la sessió de control d’ahir el president Mas encara mostrés alguna recòndita esperança amb el pacte fiscal tot insistint en aconseguir un ampli consens parlamentari per plantejar l’acord a Madrid. M’imagino que deu ser una qüestió tàctica per preparar el terreny, ja es digui transició nacional o camí cap a la independència, perquè d’altra banda no em podria creure que el president Mas pensi que a aquestes alçades es produirà un canvi en la idea de país que tenen els partits polítics amb representació parlamentària. El PP i Ciudadanos han deixat clar que volen que Catalunya ha de ser espanyola o no serà, mentre el PSC ha evidenciat que només és la trista delegació del PSOE a casa nostra, que mai de la vida farà un moviment que pugui molestar als inefables barons castellans de la rosa al puny. Iniciativa ha adoptat una deriva sobiranista engrescadora i no cal dir que ERC, SI i DCat treballaran el que no està escrit perquè Catalunya tingui poder d’estat. Per tant, ens queda CiU per decidir si vol que el futur del país passi per l’escanyapobres espanyol o per la llibertat. El partit majoritari de la Cambra catalana, sobretot CDC i alguns diputats d’Unió –bàsicament Vila d’Abadal- tenen l’oportunitat històrica de donar el pas valent i coherent cap al progrés o bé per enfonsar el país a la misèria de la dependència espanyola.

O Espanya o Catalunya. Qualsevol opció que passi per dependre políticament de Madrid és sinònim de decadència. Qualsevol plantejament unionista condueix els catalans i a les catalanes a ofegar-se anys i panys pagant el drama espanyol sense rebre res a canvi. Qualsevol acord que no passi per pactar amb els partits catalanistes esdevindrà un frau al conjunt de la ciutadania. És l’hora dels fets, de la fermesa i de la dignitat.