Cada dia que passa és més clar, per si no ho era prou fins ara, que Espanya té un problema, un problema gravíssim, que no és Catalunya i que es diu franquisme. La Transició va comportar l’accés a un sistema democràtic convencional, amb monarquia incorporada sense passar per cap referèndum, l’amnistia per als presos i exiliats antifranquistes i l’oblit dels crims i la repressió de la dictadura. Ser franquista, a l’estat espanyol, doncs, no és ni ha estat mai cap delicte i ningú no ha comparegut mai davant d’un tribunal per aquest fet, però sí, durant quatre dècades, per ser antifranquista. Ben al contrari, la Fundación Francisco Franco, destinada a mantenir viva la memòria del vell assassí, ha rebut recursos públics i les donacions que hom hi fa desgraven a Hisenda, en ple segle XXI. Més de 600 comandaments de les forces armades espanyoles, retirats, si bé alguns encara a la reserva, han signat un manifest reivindicant respecte per la memòria de Franco. La néta més famosa del dictador és estrella habitual de la premsa del cor i és rebuda amb naturalitat i simpatia, com si res, en programes i concursos de les televisions públiques i privades, pel simple fet de ser qui és i no pas per cap mèrit concret conegut. El govern socialista -socialista?- acaba de revalidar el títol nobiliari a la néta en qüestió, com la cosa més normal i lògica del món. I ha calgut esperar 43 anys -quasi mig segle- per a exhumar les despulles  del tirà i començar a desmuntar el caràcter de santuari inexpugnable del franquisme per al Valle de los Caídos. Les banderes espanyoles amb la simbologia franquista, així com la salutació habitual dels jerarques i partidaris d’aquest règim, sovintegen en l’espai públic i el jou i les fletxes campen, amb tota impunitat, en un gran nombre d’edificis, formant part del paisatge de la nostra quotidianitat.

En alguns llibres de text, aprovats per l’autoritat educativa corresponent, el franquisme és definit com un sistema de caràcter autoritari -democràcia orgànica- i no pas com a dictadura. L’amic i periodista basc Jesús Barcos és qui em passa ara una informació valuosa. És aquesta: deu anys després de la mort del general en qüestió, figura que ja en plena democràcia, i coincidint amb l’any d’ingrés d’Espanya a la Unió Europea, el diari ABC, dirigit llavors per Luis María Ansón, publicava un editorial on afirmava que Franco, “además de un gran militar español, era hombre de un profundo patriotismo y por esas dos razones debe figurar en la historia de nuestra nación en un marco de respetabilidad”. Estic convençut que no són pocs, precisament, els que a Espanya continuen pensant exactament el mateix.

Hi ha, en moltes ciutats espanyoles, vies públiques, centres educatius i dependències sanitàries amb noms de militars vinculats al cop d’estat que originà la guerra del 36 i l’inici de la dictadura el 39. Els partits del règim (PP-PSOE-Cs) es neguen a revisar els crims del franquisme i, tots sense excepció, actuen amb una mena de temor mal dissimulat, precaució covarda i prudència inexplicable, a l’hora de fer front a qualsevol cosa relacionada amb el règim franquista. Van amb peus de plom i un respecte que no s’han merescut, fins ara, tots els antifranquistes assassinats, les despulles dels quals reposen als vorals d’una carretera qualsevol.

A Espanya, doncs, l’ombra del franquisme és allargada sobre la societat, n’amara tots els estaments i explica algunes conductes i hàbits adquirits, inconscientment reproduïts ça i lla, començant per la sovint inexistent divisió de poders, una tirada ancestral cap a la uniformitat en tot i la incomoditat absoluta amb tota idea de diversitat (lingüística, cultural, nacional, religiosa, etc). Dels tres règims dictatorials, genocides i feixistes de l’Europa dels anys 30 i 40, només la memòria de la dictadura espanyola gaudeix d’un estatus d’impunitat i protecció. Tot el que acompanya a Espanya la figura del dictador Franco, així com el seguit de privilegis de què encara gaudeix, és del tot impensable en el cas dels seus homòlegs europeus, Adolf Hitler i Benito Mussolini. Ras i curt, està prohibit i perseguit, mentre a l’estat espanyol tresca lliurement com qui es troba a cal sogre, des del convenciment que no passarà res a ningú que en reivindiqui memòria, fets i símbols. L’herència del franquisme en el si de la societat espanyola ha resultat ser més profunda del que ens temíem. I si Espanya aspira, un dia, a ser tota una altra cosa en el món democràtic, ha de renunciar a aquesta herència sense cap vacil·lació. Espanya té un problema, un problema gravíssim, que no és Catalunya i que es diu franquisme. I és d’aquest problema que en pengen tots els altres.