La transversalitat de la idea de la unitat d’Espanya, és a dir, el caràcter inamovible de les fronteres estatals actuals, la integritat territorial, doncs, és quasi absoluta entre els partits espanyols. Només una força política és partidària que els catalans puguin decidir-ne la pertinença en un referèndum pactat i, així i tot, hi ha elements que fan pensar que en el nacionalisme espanyol hi domina, com en tots els nacionalismes, un cert component de fe religiosa, més que no pas d’ideologia política, model de societat o solució democràtica als conflictes. El cas de Gibraltar n’és un exemple magnífic. El 2016, a propòsit del Brèxit, M. Rajoy, llavors  president del govern espanyol i del PP, assegurà que "Gibraltar es español, gane o pierda el Brèxit", afirmació que va veure’s reforçada amb la complicitat del líder de Podemos, Pablo Iglesias, quan afirma: "Por supuesto, Gibraltar espanyol". Del PSOE no cal ni parlar-ne, a l’espera d’una certa singularitat, perquè la seva posició sobre el tema és idèntica a les anteriors. 

Parlant del Penyal, criden l’atenció, pel cap baix, dues coses. La primera, que, partint de tractats internacionals signats segles enrere pel Regne d’Espanya, la reivindicació de Gibraltar ha estat permanent després del Tractat d’Utrecht el 1713, en contrast amb la manca d’interès mostrada per reivindicar Catalunya Nord, passada a França pel Tractat dels Pirineus el 1659.Clar que el primer indret era espanyol i el segon, català, circumstància que ho explica tot. La segona cosa és que es parteix d’una visió immodificable de la identitat d’un territori, totalment al marge de la voluntat de les persones que hi habiten.  I aquesta voluntat ha estat manifestada amb una claredat absoluta, sempre que se n’ha plantejat l’oportunitat. 

El primer cop va ser el 1967, en un referèndum on acudí a votar el 95,8% del cens, del qual 12.138 persones ho van fer a favor de mantenir-se dintre la sobirania britànica (99,64%) i només 44 electors van expressar la seva preferència per passar a sobirania espanyola. Hi hagué 59 vots nuls. Aquell referèndum va tenir lloc el dia 10 de setembre, motiu pel qual aquesta data ha esdevingut oficialment, des de llavors, el dia de la festa nacional del Penyal. Més recentment, el 12 de juliol de 2002, va plantejar-se una nova consulta a la ciutadania gibraltarenya a la qual es demanava si estaven d’acord que el Regne Unit i el Regne d’Espanya compartissin, a partit d’aleshores, la sobirania sobre el territori. El resultat tampoc no va deixar lloc a dubtes, ni a matisos: el No s’imposà amb el 98,48% dels vots emesos (17.900), el Sí només n’obtingué l’1,03% (183 vots) i n’hi hagué 89 de nuls, amb una participació del 87,9%. Però malgrat la voluntat de la gent que hi viu, per a tots els partits espanyols, Gibraltar era, és i serà sempre espanyol. 

L’episcopat espanyol no s’ha mossegat pas la llengua, a propòsit de la unitat d’Espanya i el procés independentista de Catalunya. Poc abans del 9N del 2014, el bisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, s’adreçava als independentistes catalans dient-los: “Que passin a confessar-se!”. I l’octubre passat, sentenciava que “la unitat d’Espanya és un bé moral” i l’independentisme “profundament immoral”. Mesos abans, el juliol anterior, Demetrio Fernández, prelat de Còrdova, s’encomanava a l’apòstol Santiago a qui pregava per la preservació de "la unitat d’Espanya", pensant que potser no tenia altra feina. El 2005, l’arquebisbe Antonio Cañizares, considerava la unitat d’Espanya "una qüestió moral" i convidava els catòlics a resar "per la sagrada unitat d’Espanya", convençut que “la unitat d’Espanya és un bé moral”. I, encara, el 2012, l’inefable Rouco Varela entenia que l’opció independentista era "moralment inacceptable", alhora que la conferència episcopal espanyola proclamava que "cal preservar el bé de la unitat". L’any passat, Enrique Martínez, membre de la Pontifícia Acadèmia de Sant Tomàs, sostenia que "l’independentisme és pecat", a partir d’afirmacions del filòsof i teòleg del segle...XIII!

Rodríguez Ibarra, el president extremeny, s’ha permès, aquests dies la frase següent: “L’independentisme em preocupa molt més que el que hagi robat el PP”. Des del punt de vista moral, desconeixem si la diu en tant que demòcrata, com a home d’esquerres o, només, com a espanyol. Sigui com sigui, en ple segle XXI, fa una certa angúnia constatar com, a Espanya, sembla com si s’hi hagués assentat una concepció religiosa de la integritat de l’estat, la qual, a més, és presentada com un bé moral superior als altres, anticorrupció inclosa. Feliçment, l’església catalana és, en general, tota un altra cosa. Com ho és també la protestant i històrica Iglesia Evangélica Española (IEE), que, just iniciat el procés, va reconèixer el dret dels pobles a la seva autodeterminació nacional, inclòs, en aquest cas, el poble català. A tot arreu, doncs, hi ha de tot...