El voluntariat té una sòlida tradició a Catalunya: Podríem dir que forma part de les nostres senyes d’identitat. Es calcula que unes 670.000 persones fa accions d'aquesta mena. També tenim els castells, que són exemple d’esforç personal, treball en equip, compromís personal, tolerància i respecte a la diferència, solidaritat personal i col·lectiva, autoestima i confiança envers els companys, treball ben fet, lliure acceptació de la tasca assignada i autodisciplina. A més de tots aquests valors socials i cívics, els voluntaris del 9-N van demostrar molt de valor. Després de tantes amenaces i de dues suspensions de la consulta, la seva determinació va resultar cabdal.

La gran sorpresa del 9-N l’han protagonitzada els avis. Veient com bullien les xarxes socials, era fàcil deduir que la generació digital n’estava al cas i que la seva participació podia ser alta. Però la gent gran sempre és més prudent, i aquesta vegada havia de fer un sobreesforç, primer per informar-se d’on havia d’anar i com ho havia de fer, i després per desplaçar-se al punt de votació, ja que n’hi havia força menys que de costum. És impossible saber si van ser pocs o molts els que van anar a votar, però no costava gens veure avis amb els ulls vermells i l’emoció continguda, a punt de plorar, just després de dipositar el seu vot. És la generació que ha viscut el franquisme, que des de petits ha tingut en el pensament la imatge dels tancs. Ara, aquests avis, amb tantes vivències amagades dins seu, i després de tants anys mossegant-se la llengua, per fi han pogut fer un acte de rebel·lia.

Qui més qui menys anava amb la por al cos. Els més valents han estat, sens dubte, els voluntaris, i després els votants de primera hora. La valentia no significa no tenir por, sinó sobreposar-s’hi. Quan els voluntaris es van apuntar, i fins a l’hora d’obrir els centres, a les 9 del matí, ningú sabia com aniria el 9-N. Després de les primeres votacions, vist que no passava res, la gent hi va acudir en massa. Hi havia tantes ganes de votar, que al matí es van formar llargues cues. No es va deixar de votar durant tot el dia, però pel matí va ser espectacular. Donava gust fer cua. Reconfortava. Tots plegats ens fèiem costat mútuament, participant d’un gran desafiament col·lectiu.

Allò que molts deien que no es faria, que era impossible, ha acabat sent una realitat. Recordo ara fa gairebé un any, el mateix dia que els partits sobiranistes van acordar la data i la pregunta, Josep Cuní en el seu habitual programa de 8TV va preguntar als tertulians –que aquell dia eren una bona colla– si creien que la consulta se celebraria, i tots, l’un darrere l’altre, van contestar que no, fins i tot Francesc-Marc Álvaro. La majoria de comentaristes, fins gairebé al mateix dia, no van considerar que la consulta s’acabés fent. A pesar de tot això, i malgrat les impugnacions i suspensions, el joc brut, les denúncies i querelles, els atacs a mòbils i centraletes telefòniques, el ciberatac massiu, i tot tipus d’amenaces i intimidacions, l’èxit de la consulta ha estat espaterrant. Tenim un país molt ferm, i el 9-N ens ha omplert d’orgull de ser catalans.

Amb aquest fabulós precedent, ningú ja no pot dubtar que arribarem fins al final. És igual la fórmula que defensi cada partit de cara a les properes eleccions: llista conjunta, llistes separades, programa únic, punt programàtic, marca electoral compartida. Tant li fa. Entre tots trobarem la manera, com hem fet amb la consulta. Ara ja sabem que ens en sortirem. Ara sí.