Teníem Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez escalant la muntanya de la democràcia (no confondre amb la muntanya de la independència), i de sobte s’ha sentit una veu llunyana que cridava des del campament base. “Eooo, espereeeu, que jo també vull pujar!”. Així és com jo interpreto el vot del PSC a favor del dret a decidir la setmana passada al Congrés: la voluntat de no despenjar-se de la gran família del catalanisme polític. Davant d’aquesta novetat inesperada, què ha de fer la cordada? La meva opinió és que cal esperar Navarro i rebre’l amb els braços oberts.
Amb Navarro a la cordada, la majoria política i social a favor del dret a decidir passa de molt majoritària a simplement esclafant. No anem tan sobrats de forces com per menystenir aquesta dada: de 82 a 102 diputats.

Cal esperar Navarro, doncs. Ara bé, cal fer-ho a qualsevol preu? No. En primer lloc perquè si Navarro ha acabat cridant des del campament base ha estat perquè ha vist que els de la cordada estaven realment disposats a pujar la muntanya sense ell. Quan s’ha vist sol, passant fred i al costat de l’espanyolisme radical del PP i C’s, ha reaccionat. (És bàsic, doncs, deixar clar que l’escalada continuarà sense ell si cal). I en segon lloc, perquè legítimament els de la cordada poden pensar que la crida de Navarro és només una maniobra per guanyar temps, per alentir la marxa de l’escalada. En això segon, però, sóc partidari de concedir-li el benefici del dubte. Al cap i a la fi, s’ha atrevit a fer el que no havia fet mai abans cap primer secretari del PSC: votar diferent del PSOE al Congrés, i a més en un tema crucial per al nostre futur nacional.

Hi ha un punt de trobada entre els que ja pujaven la muntanya i el PSC: esgotar les vies legals per celebrar la consulta abans de decidir saltar-se el semàfor en vermell i començar a actuar unilateralment. Les vies legals ja les ha detallat l’Institut d’Estudis Autonòmics en un informe molt recent. Només cal carregar aquest informe a les motxilles i portar-lo el més aviat possible a Madrid, tan formalment i tan solemnement com sigui possible. Tots sabem que Madrid dirà que no, evidentment, però ningú ens ha de poder dir, ni dins de Catalunya ni a Europa, que no ho hem intentat. Això ens donarà encara més legitimitat i una força política brutal. Potser definitiva.