ARA A PORTADA
-
Quan els barons del PSOE veien bé la singularitat catalana: quin va ser el compromís de Granada? Bernat Surroca Albet
-
Gestió forestal per prevenir incendis i moderació davant la «radicalitat»: les claus d'Illa per al nou curs Sara Escalera
-
-
Junts denuncia que l’Ajuntament de Barcelona ha fet campanya contra els pisos turístics a Gràcia només en castellà Redacció
-

- Eduard Voltas
- Periodista i editor
Amb Navarro a la cordada, la majoria política i social a favor del dret a decidir passa de molt majoritària a simplement esclafant. No anem tan sobrats de forces com per menystenir aquesta dada: de 82 a 102 diputats.
Cal esperar Navarro, doncs. Ara bé, cal fer-ho a qualsevol preu? No. En primer lloc perquè si Navarro ha acabat cridant des del campament base ha estat perquè ha vist que els de la cordada estaven realment disposats a pujar la muntanya sense ell. Quan s’ha vist sol, passant fred i al costat de l’espanyolisme radical del PP i C’s, ha reaccionat. (És bàsic, doncs, deixar clar que l’escalada continuarà sense ell si cal). I en segon lloc, perquè legítimament els de la cordada poden pensar que la crida de Navarro és només una maniobra per guanyar temps, per alentir la marxa de l’escalada. En això segon, però, sóc partidari de concedir-li el benefici del dubte. Al cap i a la fi, s’ha atrevit a fer el que no havia fet mai abans cap primer secretari del PSC: votar diferent del PSOE al Congrés, i a més en un tema crucial per al nostre futur nacional.
Hi ha un punt de trobada entre els que ja pujaven la muntanya i el PSC: esgotar les vies legals per celebrar la consulta abans de decidir saltar-se el semàfor en vermell i començar a actuar unilateralment. Les vies legals ja les ha detallat l’Institut d’Estudis Autonòmics en un informe molt recent. Només cal carregar aquest informe a les motxilles i portar-lo el més aviat possible a Madrid, tan formalment i tan solemnement com sigui possible. Tots sabem que Madrid dirà que no, evidentment, però ningú ens ha de poder dir, ni dins de Catalunya ni a Europa, que no ho hem intentat. Això ens donarà encara més legitimitat i una força política brutal. Potser definitiva.
Nascut a Barcelona (1970), és periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. El podeu seguir al canal de Telegram.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.