Les dues primeres setmanes del judici al Tribunal Suprem han deixat al descobert una cadena d'errors intencionats i equívocs que han desembocat en un esperpent. Molt a prop de la seu del Tribunal, al passeig Recoletos, una estàtua en homenatge a Valle Inclán posa nom a aquesta situació: esperpent.

Perquè esperpèntic resulta l'inici de la causa, amb acusacions sustentades en informes de la Guàrdia Civil que la jutge instructora de l'Audiència Nacional va donar per bones sense dur a terme indagacions afegides; la tècnica del "copia i enganxa", vaja. Esperpèntic és que la jutge traslladi la seva instrucció a l'instructor del Tribunal Suprem, el jutge Llarena i aquest segueixi donant per bona l'herència. I que, finalment, Marchena marqui l'obertura oral i la Fiscalia, on se suposa que està la flor i nata de la cursa, ens ofereixi un lamentable espectacle que va dels errors d'embalum (dates, noms, dades, etc.) a la incapacitat de mantenir, en el cara a cara amb els acusats, la més greu de les acusacions: la de rebel·lió. La violència, ni hi és ni se l'espera. I sense violència, no hi ha rebel·lió. I sense rebel·lió, no se sosté ni la presó preventiva ni el circ judicial que han muntat.

¿I els acusats? Va per barris. Es manegen molt millor en l'al·legat polític (perquè presos polítics, ho són) defensant el dret de la ciutadania catalana a decidir lliurement el seu futur, que en la defensa concreta que busca alleugerir les futures penes. El mateix sentim defensar amb vehemència convincent els passos fets fins a arribar a la declaració d'independència que restar-li importància a tot el que va esdevenir. Però no seré jo qui critiqui l'estratègia de qui porta sofrint de manera permanent una situació tan injusta.