Hi ha moments en què la comparació de dues notícies aparentment inconnexes revela, amb una claredat incòmoda, les costures d’un sistema. D’una banda, el comentari racista, xenòfob i masclista d’un diputat de Vox contra la parlamentària Najat Driouech. De l’altra, recordem el cas de Joan Coma, perseguit judicialment per unes paraules en un ple municipal que el van acabar portant emmanillat a declarar davant l’Audiència Nacional de Madrid. Dues reaccions institucionals, dues velocitats, dues maneres d’entendre què és intolerable.
El cas de Coma és paradigmàtic. Per haver pronunciat una metàfora —“per fer una truita cal trencar els ous”— en el context del debat polític sobre la independència, l’Estat va activar tota la maquinària repressiva. Detenció, manilles, trasllat a un calabós de Madrid, declaració davant un tribunal d’excepció. Un escarment. Un avís per a navegants. La unitat d’Espanya, ens venien a dir, no es toca. Ni tan sols retòricament.
Mentrestant, el comentari racista del diputat neandertal quedarà en l’àmbit polític i com a molt disciplinari intern del Parlament. I és aquí on emergeix la pregunta incòmoda: què hauria passat si les paraules ofensives haguessin anat en la direcció contrària? Si en lloc d’un atac racista hagués estat una crítica a la “indissoluble unitat de la nació espanyola”? Què molles dispararia un “puta Espanya” en seu parlamentària? L’experiència recent ens dona pistes.
No es tracta de banalitzar el racisme, sinó tot el contrari. El racisme és una xacra que erosiona la convivència i vulnera drets fonamentals. Però la resposta davant d’aquest tipus de discursos sovint queda en la superfície, en el gest, en la condemna formal. Rares vegades s’activen els mecanismes més contundents de l’Estat. En canvi, quan el que es posa en qüestió és l’arquitectura territorial, la reacció és immediata, severa i exemplificant.
Aquest desequilibri no és casual. Respon a una jerarquia de valors profundament arrelada. A l’Estat espanyol, la unitat territorial s’ha erigit històricament en un principi gairebé sagrat, hereu d’una tradició que ve de lluny i que troba en el franquisme –i en la Constitució de 1978– una de les seves expressions més nítides. Tot allò que la qüestiona és percebut com una amenaça existencial. En canvi, altres vulneracions —com el racisme—, tot i ser condemnades en el discurs oficial, no generen la mateixa resposta sistèmica.
El resultat és una paradoxa inquietant: mentre es proclama la defensa dels drets i les llibertats, es toleren —de facto— determinades formes de discriminació, i es persegueixen amb duresa expressions polítiques que haurien de formar part del debat democràtic. No es tracta només de casos aïllats, sinó d’un patró.
Comparar aquestes dues notícies no és un exercici de provocació. Ens obliga a preguntar-nos en quin tipus de democràcia vivim i quins límits estem disposats a acceptar. Si la llibertat d’expressió ha de ser plena, ho ha de ser per a tothom, amb els límits clars que marquen els drets humans. I si hi ha discursos que mereixen una resposta contundent, aquests haurien de ser, sense dubte, els que ataquen la dignitat de les persones pel que són, no els que qüestionen projectes polítics.
Potser el problema no és només què es diu, sinó a qui incomoda. I aquí, l’Estat continua mostrant, massa sovint, que hi ha incomoditats que no està disposat a tolerar en cap cas, i d’altres que, simplement, deixa passar.