Carlota Gurt explicava fa uns dies a El Quadern d’El País que, ara que està de promoció d’un llibre nou, li fan sempre la mateixa pregunta: si la protagonista és ella. O pitjor: no l’hi pregunten, l’hi donen per fet. La sospita és antiga i tossuda: quan una dona escriu ficció, massa sovint sembla que no pugui haver imaginat res. Només confessat.

Quan vaig publicar NO, l’any 2016, vaig entendre una cosa semblant, però amb una variant pròpia: si ets marroquí, o fill de la immigració marroquina, tampoc no escrius novel·les. Escrius expedients d’identitat. Escrius símptomes. Escrius proves documentals sobre tu mateix.

A NO hi havia un personatge addicte al sexe, incapaç d’atrevir-se a tenir parella i espantat davant la possibilitat de tenir fills. Jo, en aquell moment, estava casat i tenia dos fills, de 12 i 6 anys. El meu personatge era professor de literatura. Jo era —i soc— psicòleg, i aleshores feia docència en diversos màsters i formacions de postgrau en psicologia. Malgrat això, en més d’una ressenya es va acabar dient que jo era professor de literatura. La novel·la havia fet curt: la realitat del lector ja havia decidit qui era jo.

A l’Ara, per exemple, es deia que Saïd era psicòleg però també “professor de literatura i pensament àrab”, i que l’autor “hi aboca” la seva apetència sexual. A El Nacional es parlava de mi com a psicòleg catalano-marroquí, però també s’afirmava que donava classes sobre “literatura de l’altre” i que, com Mohamed Xukri, aprofitava per novel·lar passatges de la meva vida. La culminació va arribar quan El Periódico, en la seva llista dels millors llibres del 2016, va situar NO en l’apartat de biografia. Una novel·la. Biografia. No és una anècdota menor. És una manera de llegir. Les dones han d’aguantar que els diguin que les seves protagonistes són elles amb perruca. Els migrants hem d’aguantar que qualsevol personatge que escrivim sigui una declaració d’estrangeria. La imaginació, per alguns, continua sent un privilegi dels normals.

Hi vaig tornar a pensar fa poc, preparant un assaig que publicaré el 2027 amb Herder. Volia consultar "La higuera de las gitanas", de Noelia Cortés, una autora jove, gitana, poeta i activista. Per sorpresa meva, el llibre ja era difícil de trobar en paper; el vaig haver de comprar en digital directament a l’editorial. El llibre parla, precisament, de literatura, feminisme i representació des de la mirada d’una dona gitana. És a dir: d’una altra veu que sovint només és acceptada si confirma el lloc que li han reservat.

Potser podríem establir una jerarquia de damnificats: les dones, els marroquins i els gitanos. No perquè patim el mateix, sinó perquè tots coneixem aquesta operació crítica tan còmoda: reduir una obra a la biografia del cos que l’ha escrit.

Fruit de la meva frustració, he escrit una novel·la en què el personatge es diu com jo, està casat amb qui aleshores era la meva dona, l’Eva, hi apareixen els noms dels meus fills i molts noms reals d’amics meus. El personatge va ser tertulià d’Els matins, com jo quan encara el presentava Lídia Heredia. I, tanmateix, hi passen coses que no em van passar a mi.