Sempre he presumit de tenir vista de linx. Psicotècnic del cotxe amb matrícula d’honor. Lletra grossa i petita. De lluny i de prop. Prospectes, cartells. Dona’m el que vulguis que t’ho llegeixo en un tancar i obrir d’ulls. Però coses de la vida i sobretot de l’edat, des de fa uns mesos he detectat que ja no hi veig com abans. Que m’he d’allunyar del mòbil per veure-hi nítid, que soc cada cop més sensible a la llum i que a la nit tinc la vista cansada. Perdo visió i una de les meves principals facultats.
En canvi, la resta de sentits continuen en plena forma. Gust per les coses ben fetes. Olfacte per ensumar quan alguna cosa no va bé. Tacte per no ferir sensibilitats. I una oïda viperina per escoltar converses alienes. No és volgut, només és que m’ho poseu en safata. Parleu massa, parleu per parlar, parleu sense observar. Parleu i malparleu creient que esteu sols. Sou tan egocèntrics que enraoneu sense pensar. Això, o és que sou uns inconscients i he perdut tots els sentits.
Cridem, parlem sense mesura. La conversa de la parella que es discuteix al carrer, la videotrucada al metro que sent tot el vagó, el sopar d’amics que fot a parir al que encara no ha arribat o les confessions íntimes dels veïns del costat. Tot de diàlegs aliens que m’arriben sense buscar-los. Alguns absolutament innocus i d’altres de més sucosos. I alguns que han inspirat articles d’opinió com el que ara escric aquí.
No ens portem bé amb el silenci, cada vegada som més descarats i l’afany per parlar ens fa cometre errors que poden ferir els altres. Qui molt parla, sovint s’erra, diu el refrany. I jo prefereixo escoltar i veure com s’equivoquen els demés. Els que posen la pota fins al fons, els que es fiquen de quatre grapes al fangar. I una sensació de divertiment i vergonyeta que es barregen sense voler. No és tafaneria. Sou vosaltres que aneu passats de revolucions.
M’hi he trobat diferents cops en pocs dies. Molta casualitat que passi a una ciutat, bastant fàcil a un territori petit, on tots ens coneixem. Us n’explico una. Dinar de quatre senyores i nosaltres a la taula del costat. Un local on tot ressona i poc marge per mantenir una conversa tranquil·la. Elles parlant de les seves coses i nosaltres amb el cap a punt d’explotar. Fins que de sobte tot es posa interessant. Ja que no ens deixen parlar, escoltem què diuen elles. Que si he anat a aquest restaurant, que si he anat a l’altre. I una que explica la seva experiència en diferents estrelles Michelin de la zona.
Pam, antenes cap amunt. Per la feina, els conec a tots. També el seu talent i esforç per posar-nos al mapa gastronòmic. L’opinió i el gust és lliure. El criteri, ja és una altra cosa. I aquí la senyora en qüestió va patinar. Ni és car ni són antipàtics. I s’hi menja de meravella. Em vaig quedar amb les ganes de posar-me a la conversa i rebatre els seus arguments. Però per no fer-nos mala sang, vam preferir marxar i fer les postres a la terrassa.
I ho hauria pogut fer. És ella qui m’hi convidava amb el seu to de veu. La que amb les seves paraules feridores va criticar algú que m’aprecio. És la falta d’educació i el xivarri. A veure qui la diu més grossa. A veure qui s’apodera de les converses del grup i de tota la sala. Sense miraments, sense discreció. És parlar sense pensar que a pocs metres de tu hi pot haver el protagonista de la història o algun familiar o conegut. I amb el risc més que merescut que algú vingui i te’n digui quatre de fresques.
Abans de dir segons què, hauríem de posar en marxa tots els sentits. Primer, per respecte. I després per evitar mals majors i mal rotllos innecessaris. Mira, parla el just i necessari i fes-ho en veu baixa. Tingues tacte i sobretot vista. I recorda que jo no et vull sentir, ets tu que m’obligues a escoltar-te.