"El senyor Mas és molt amic meu, sé que m'atendrà el dia que el necessiti". La frase la va pronunciar Jordi Pujol Ferrusola el 23 de febrer del 2015, quan va comparèixer al Parlament en la comissió d'investigació oberta després de la confessió del pare. Va ser una intervenció sonada, amb moments inoblidables -la lectura del llistat de cotxes que havia comprat al llarg de la seva vida, entre els quals un Porsche amb la senyera serigrafiada- i missatges críptics com el que feia referència a Artur Mas, que en aquell moment era president de la Generalitat. Perquè el Júnior, convertit en el gran protagonista del judici a l'Audiència Nacional, també va fer política. I no sempre des dels marges.
L'any 1976, per exemple, va formar part de l'equip fundacional de la JCDC, que després mutaria en la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), branca juvenil de Convergència i ara sota l'empara de Junts. Tal com retrata Francesc-Marc Álvaro al llibre Ara sí que toca (Edicions 62), publicat el 2003, el primogènit tenia intenció de ser el primer coordinador dels joves convergents, però no se'n va sortir. Hi van influir una sèrie de picabaralles amb altres impulsors de la iniciativa. Aquell episodi va fer que es distanciés de la política orgànica i que s'arrenglerés al voltant del GEN, un grupuscle intergeneracional -i influent- que acabaria naixent el 1982 amb un discurs essencialista.
El trampolí del GEN va portar Pujol Ferrusola a moure's amb practicitat dins de Convergència, malgrat no ocupar mai cap càrrec de responsabilitat. Va ser fonamental en la lluita que van mantenir Pujol i Miquel Roca a principis de la dècada dels 90, i va defensar una esmena congressual sobre el finançament del partit que durant dècades ha servit per estendre ombres sobre les males pràctiques al partit. En quin moment coneix Mas? Quan l'expresident de la Generalitat, entre el 1988 i el 1992, treballa de gerent a l'empresa Vilassar Internacional, del grup Tipel. Una companyia que està presidida per un cosí de Lluís Prenafeta. Col·laborador estret de Pujol, va ser condemnat pel cas Pretòria.
De fet, entre els primers col·laboradors de Pujol a Palau -com és el cas de Miquel Sellarès- s'hi estén una frase que farà fortuna: "Un dels errors del president és haver deixat l'educació dels fills en mans de Prenafeta". Durant la dècada dels noranta, el Júnior intensifica la seva activitat privada -no són poques les veus dins dels executius de CiU que alerten que s'estan trepitjant línies vermelles, però no acaba transcendint mai res-, però no deixa de tenir influència política entre bambolines. Tot i que és Oriol Pujol qui fa el salt a la vida institucional, el primogènit participa en cenacles on s'aborda el futur del partit i del país. És el cas de l'anomenat Grup de Mollerussa, actiu entre el 1993 i el 1996.
Per què es diu així? Perquè es reuneix en una finca que té Josep Grau, més tard conseller d'Agricultura i baró territorial convergent d'una altra època, al municipi. Qui hi participa? A Ara sí que toca, Álvaro fa aquest llistat: Francesc Xavier Marimon, Isidre Gavín -ara diputat de Junts a Madrid-, Pere Macias -ara coordinador del traspàs de Rodalies i, en una vida política anterior, conseller amb Pujol i diputat de CDC a Madrid-, Pere Esteve, el mateix Mas -s'hi va incorporar al final- i Jordi Pujol Ferrusola, que n'és una espècie de coordinador. S'hi parla de nomenaments d'alts càrrec, s'hi parla de llistes territorials, i es busca influir en el president Pujol. La successió del pare ja sobrevola l'escenari.
Un pols teledirigit a Barcelona
Quins noms s'han tingut en compte, fins aquest moment? Hi ha una estrella fugaç en el firmament convergent, Jaume Roma, que no passa el primer càsting. Joan Maria Pujals gaudeix de la simpatia de Pujol i té vocació de lideratge, però acaba plegant perquè naufraga en l'aprovació d'una llei sobre el català que ha de desencallar Pujol en persona amb la cúpula de PSC. El nom de Pujals està vinculat amb el primogènit, que n'és un dels defensors. Quan aquesta carta decau, és quan comença a aparèixer el nom de Mas. Hi ha un episodi sovint enterrat que és significatiu: el 1998, amb el futur president com a conseller d'Economia, protagonitza un petit pols per ser el candidat a l'alcaldia de Barcelona.
Mas havia estat regidor a la ciutat, fent oposició a Pasqual Maragall, i acaba fent públic -en una entrevista a La Vanguardia- que li fa il·lusió optar al càrrec. Pujol, però, té al cap un candidat de més trajectòria: Joaquim Molins, que havia estat conseller i que, des del 1996, és el cap de files de CiU a Madrid, des d'on va participar en obres de tanta envergadura com el Pacte del Majèstic, del qual s'han complert tres dècades. Qui hi ha al darrere del moviment de Mas per plantar cara, momentàniament, a Molins? Jordi i Oriol Pujol. Es dona la circumstància, a banda, que el futur successor havia estat a les ordres de Molins quan era director general a la conselleria de Comerç, Consum i Turisme.
Aquella pugna -que Mas va afrontar com a president de la federació de Convergència a Barcelona- va acabar com era previsible, amb Molins de candidat -no va poder trencar la maledicció de CiU a la ciutat, que no va poder governar fins al 2011, amb Xavier Trias com a alcalde- i amb l'aleshores conseller d'Economia reforçat. A partir d'aquí, el seu ascens és imparable: Pujol el nomena portaveu i, després, conseller en cap; en paral·lel, es converteix en secretari general de CDC. És des d'aquesta plaça on aconsegueix batre Josep A. Duran i Lleida, líder d'Unió, en la batalla per succeir Pujol. Els fills de l'expresident -Oriol i Jordi- són fonamentals, com també altres il·lustres membres del pinyol.
És el cas de David Madí, a qui Mas tria com a cap de gabinet i que, a finals dels noranta, organitza sopars a la torre de la seva àvia per influir en el futur de Convergència. Abans, havia estat Pujol Ferrusola qui havia organitzat trobades similars. Qui hi participava? Dirigents que farien carrera, com ara Francesc Homs, Quim Forn, Germà Gordó i també Felip Puig, que havia tingut una bona relació amb el Júnior. El fill gran de Pujol, per cert, també havia presentat a Mas l'empresari Rafael Español, que formava part del cercle íntim del futur successor juntament amb Jordi Vilajoana, un pota negra convergent. En el grup d'amics -inclòs Sixte Cambra-, durant un temps, hi ha havia estat el primogènit.
En aquell moment encara estava casat amb Mercè Gironès, protagonista també en les declaracions dels acusats d'aquesta setmana a l'Audiència Nacional. Haver format part d'aquest cercle és el que va permetre a Pujol Ferrusola assenyalar, en seu parlamentària, que era "molt amic" de Mas. No només això: el relat de les bambolines del poder de la dècada dels noranta fa evident que, sense el suport de membres de la família, l'últim líder de Convergència -va ser l'encarregat de demolir-la quan el fundador va confessar la fortuna oculta a l'estranger- no hauria arribat al Palau de la Generalitat. El Júnior, a banda de ser un home de negocis, també va fer negocis dins de la política.
