Metge dermatòleg, escriptor i historiador, Salah Jamal (Nablus, 1951) ha rebut aquest any la Creu de Sant Jordi per la seva tasca de divulgador de la cultura àrab a casa nostra. El seu llibre Aroma àrab va ser un fenomen literari i fou guardonat amb el premi al millor llibre de cuina estrangera Salon Live Gourmand 2000. També va obtenir el premi Nijmet Al-Quds concedit per l’Acadèmia i la Unió General d’Escriptors i Poetes Palestins. Va arribar a Barcelona a finals dels 60, després de la Guerra dels Sis Dies. Hi conversem al jardí de l'Ateneu Barcelonès.
S’esperava la Creu de Sant Jordi?
En absolut. Ni pensar-hi. Mai hi he pensat en premis. Les activitats que he fet sempre han sortit de la meva consciència i quan em va trucar la consellera Sònia Hernández em va impactar. I no vull fer esnobisme. Estic content perquè això, que es doni un reconeixement a algú que, entre cometes, és “de fora”, reflecteix la societat on vius.
La Generalitat li va concedir el guardó per la seva tasca pel diàleg entre cultures i la difusió feta per donar a conèixer el món àrab i islàmic.
Sí. El món de les tradicions islàmiques.
És religiós?
Mai ho he estat, ni tampoc la meva família. Soc musulmà de naixement, imagino com vostè és catòlic. Però no practico la religió musulmana. Al meu pare mai el vaig veure en una mesquita o resant. Però sí que fet difusió de la cultura àrab i de la musulmana.
Vostè és un exemple d’integració de la societat catalana. Tot i que la paraula integració no sé si li agrada.
Hi ha gent que creu que és molt difícil integrar-se en la societat catalana i no és cert. A vegades he dit que la base de la integració és el dret a la indiferència. El català és molt de viu i deixa viure. I això m’agrada. Prefereixo això que no sentir-me apadrinat amb una mà a l’espatlla. Afanya’t, nano! No he vist mai dificultats d’encaix. Jo no les vaig sentir, potser també perquè tenia una situació correcta, era estudiant. Quan jo vaig arribar no hi havia immigrants estrangers. Hi havia la immigració interna, que és una altra història.
Com veu el sorgiment de forces xenòfobes i aquest corrent antiimmigrants?
Són manipuladors i mentiders. La dreta empresarial ja ha deixat clar que calen immigrants, 30 milions a Europa i 5 o 6 a l’estat espanyol, això només per mantenir el sistema. L’extrema dreta necessita el vot dels suposats rivals dels immigrants. Mira el cas d’Extremadura, que ha quedat buida de jovent. Ho veurem en pocs anys. Però ja s’ho faran. Un exemple: la primera ministra italiana, Giorgia Meloni. Va començar intentant deportar a Albània, la justícia la va aturar i de seguida va girar cua.
Darrerament, crec que al veure que l’enfocament econòmic no qualla, l’han canviat a discurs cultural, parlant de la voluntat dels immigrants de canviar els nostres valors i omplir-nos de mesquites. Que és igual de mentida. D'altra banda, observo que l'extrema dreta espanyola odia més els catalans i bascos més que als procedents de països islàmics.
El veu un discurs guanyador?
Presenti’m dones catalanes que hagin adoptat el hijab. Ni una. Presenti’m algunes persones que hagin adoptat l’Islam com a fe. No en trobarà. Però jo li presentaré moltes dones marroquines que han deixat enrere la religió. Sobretot en la segona generació. No cal saber molta sociologia per saber que mai cap onada migratòria ha transformat essencialment els valors de la societat acollidora.
Va néixer a Nablus. La seva vida és filla de la situació a Palestina. Va arribar a Barcelona a finals dels 60, després de la Guerra dels Sis Dies. Què recorda d’aquell moment?
Vaig acabar el batxillerat, però no podia estudiar en una universitat perquè no n’hi havia a Cisjordània. L’Estat d’Israel tampoc en volia, practicant una mena de neteja ètnica subtil. Els joves que volien estudiar havien de marxar. Després van fer una llei que establia que qui no tornava en sis mesos ja no podia. A mi em va passar: necessitava visats.
Per què va decidir Barcelona?
La casualitat. En principi, Barcelona era lloc de pas a un altre lloc. Però em vaig trobar a la plaça Reial amb grups de hippies, música i sangria. Em van donar a beure i de seguida vaig veure Al·là davant meu. I vaig trobar que això era un lloc meu. Era la Mediterrània.
- Salah Jamal, fotografiat aquesta setmana a l'Ateneu Barcelonès
- Hugo Fernández
La seva família va quedar allí?
Com totes les famílies palestines, està dispersa per tot arreu. Els pares ja no hi són. Tinc germans arreu: els Estats Units, Egipte, Jordània.
Sota quina autoritat vivien abans de la Guerra dels Sis Dies?
Teníem la nacionalitat jordana perquè Cisjordània estava administrada per Jordània. I Gaza es trobava sota autoritat egípcia. Quan es produeix la guerra i entren les forces israelianes, vam passar a ser un territori, sense adjectiu. Quina cabronada!
Va veure la guerra in situ.
I tant! L’entrada triomfal de l’exèrcit israelià a Nablus. Jo tenia 15 anys. Les tropes jordanes van fugir, ni resistència ni res. Els únics trets que es van escoltar van ser a l’aire. Van establir un toc de queda que va fer que estiguéssim sense sortir de casa durant tres dies. Quan vam sortir el primer dia, només dues hores, era un espectacle veure les tropes israelianes, nosaltres impactats per aquella escena, unes noies uniformades amb minifaldilla. Els exèrcits àrabs mai han lluitat. Israel sap perfectament la diferència entre el jove palestí que defensa la seva terra i els soldats egipcis i jordans que s’escapen.
És una persona compromesa amb el seu poble. Ha presidit la Comunitat Palestina a Catalunya. Ha escrit sobre el conflicte a l’Orient Mitjà. Després de tants anys de guerres, com contempla ara l’actual etapa del conflicte?
És un episodi més, però més cruel. A la vista de tothom, televisat. És un genocidi. A més, ells mateixos ho diuen. Diuen que som animals en forma humana. Quan et deshumanitzen, et fan com els nazis els feien a ells anomenant-los rates. Hi ha un dibuix del Pèrich de fa molts anys on es veu un soldat israelià llegint un llibre sobre "la barbàrie nazi". Darrera del soldat, un pacifista israelià pregunta al soldat, un home pregunta: “Estàs recordant?”. I ell respon: “No, estic aprenent”. I han après. Com es pot qualificar la destrucció que han fet a Gaza d’edificis, clavegueres, hospitals?
Però, escolti, l’atac de Hamàs del 7 d’octubre com el qualifica?
Si em permet abans, diria que abans del 7 d’octubre hi havia el 6 d’octubre, i el 5, i 75 anys abans en què hi havia massacres, ocupacions, expropiacions. Poc abans del 7 d’octubre van matar 400 manifestants dels que es congregaven pel dret al retorn. I molts més ferits, als quals apuntaven als genolls per deixar-los inútils. I tenien 11.000 empresonats a perpetuïtat. La gent que va atacar el 7 d’octubre va fer el mateix que Marek Edelman, el líder de la revolta del gueto de Varsòvia. Li van preguntar per què gosava, amb poques armes i efectius, enfrontar-se a l’ocupant nazi. Ell va contestar: “L’únic que volem és escollir la forma de morir. Dempeus”. Era l’acció del desesperat.
El 7 d’octubre és això?
És l’acció d’un desesperat. El pla era atacar unes posicions militars, capturar uns soldats i demanar un intercanvi de presoners. En el moment que Hamàs creua la frontera, la gent de Gaza, majoritàriament refugiats que foren expulsats de les terres al voltant de la franja, també entra i es produeix una situació de caos.
Hi va haver caos, però es va assassinar civils indefensos.
A la societat israeliana no hi ha civils, tots són militars menys la mainada. A partir dels 16 anys, tots són militars. Si es va matar civils, nens i dones, jo ho condemno.
Però una cosa és que la societat israeliana estigui molt militaritzada i pugui ser mobilitzable, i l’altra és que el 7 d’octubre molts civils foren assassinats. No condemna l’atac?
Si em pregunten això, jo sempre responc el mateix: tu condemnes les massacres fetes durant 75 anys? Aleshores, jo també.
Aquesta dicotomia és arriscada perquè és evident que la comunitat internacional i les Nacions Unides han condemnat les ocupacions il·legals. Hi ha resolucions que han condemnat Israel. Com també l’acció de Hamàs.
Jo dic que tot crim contra civils és condemnable. Però a mi em fascina com es demana a la víctima que tingui més moral que el botxí. Jo soc víctima des de fa 75 anys. Què ha fet la comunitat internacional, a banda de paraules buides? I ara em demanes que condemni una operació que no tenia com a propòsit el resultat que va tenir.
No sé si preguntar-li per Benjamin Netanyahu.
És un criminal de guerra i punt. Perseguit per la justícia internacional i fins i tot per la justícia dels eu país, tot i que no hi ha justícia a Israel. És un tipus miserable, que utilitza la memòria de l’Holocaust cada dia. Crec que era Milan Kundera qui deia que quan un estat feixista recorre a la memòria col·lectiva només serveix per justificar la seva crueltat. A més, pensem que Netanyahu està recolzat pel 80% de la població en la qüestió de massacrar els palestins. Mira com actuen els colons. Són el Ku Klux Klan del segle XXI. Entren a les cases, cremen, expulsen. Ja no és Netanyahu, és tot una societat.
Però després de tantes guerres i morts, no creu que el lideratge palestí ha comès també errors molt greus? No han perdut els líders palestins moltes oportunitats històriques? Al final del mandat de Bill Clinton, es va estar a punt d’un gran acord. Els Acords d’Oslo van ser molt importants.
I qui va fer descarrilar el procés de pau?
- Salah Jamal, fotografiat aquesta setmana a l'Ateneu Barcelonès
- Hugo Fernández
L’OAP d’Arafat no hi va tenir responsabilitat?
L’OAP es va abaixar els pantalons fins a baix de tot. Va acceptar el 22% de la Palestina històrica, que és Cisjordània i Gaza. L’ONU ens havia ofert el 47% en el moment de la creació de l’Estat d’Israel. Arafat ho va signar tot. Després, van matar Rabin i tot es va descarrilar. Però no va ser la mort de Rabin el causant del descarrilament.
I quin va ser?
Doncs que des del primer moment que es van signar els acords, les colònies van continuar. Quan Oslo, el 1993, hi havia 35.000 colons a Cisjordània. Sap quants n’hi ha ara? Un milió. Això és un país que vol la pau? Però si, a més, ara ho diuen clarament, que annexionaran Cisjordània i Gaza.
I com contempla l’actual guerra al Golf Pèrsic?
Els Estats Units, a punt de perdre l’hegemonia a la regió mentre veu com la Xina va avançant, ataca les forces que li fan la guitza: l’Iran, Hezbol·là i Hamàs. L’objectiu és econòmic i estratègic: aturar la Xina. Es tracta de dominar el petroli iranià que proporciona energia a la Xina.
Sembla que de moment no els està sortint com preveien.
Perquè en Trump és tanoca. És un eclèctic en negatiu, algú que combina diverses coses en negatiu: narcisisme, vulgaritat, potència militar i tot això encara amanit per un aspecte mig religiós. És un personatge realment imbècil, que reflecteix la societat nord-americana: una colla de bandolers del segle XXI. Diuen que la majoria dels nord-americans està en contra de la guerra. Per què? Perquè ha pujat la benzina.
Com veu el futur del poble palestí?
Mira, el rovell de l’ou és Palestina. Si no es resol la qüestió de Palestina, el conflicte de l’Orient Mitjà continuarà durant segles.
Creu que pot haver un canvi a Israel? Hi haurà eleccions aquest any.
No ho crec. No sé d’aquí a vint anys, però ara ho dubto. Mirem l’alternativa: l’aliança de Naftali Bennett i Yair Lapid. Però si han acusat Netanyahu de feble! És una societat decadent.
Quan fa que no debat amb figures de la societat catalana amb una visió més proisraeliana? Havia debatut amb Joan B. Culla, Pilar Rahola…
Amb tots. Però darrerament ja no ho faig. D’aquesta darrera persona prefereixo no parlar. En algun cas estaries parlant de persones hipotecades, no ja a favor d’Israel sinó hipotecades pel seu supremacisme i xenofòbia.
Es refereix a Pilar Rahola?
No vull parlar d’aquest personatge. He parlat amb molta gent, però he vist que d’aquests debats mai sortim amb resultats.
